Com passa amb els discs, els concerts o els esdeveniments esportius, l'èxit del dia de Sant Jordi es mesura any rere any en termes de visitants, afluència, nombre de parades, taules per a la signatura d'exemplars… per l'aglomeració, en definitiva.

Encara que sembli mentida, una festa d'origen literari acaba valorant-se amb referents quantitatius d'un estil comercial molt desfasat.

Passa com amb el turisme, la nostra primera indústria i el major contribuent al creixement del PIB nacional, el qual l'anàlisi no es fa per la seva qualitat: ens rendim davant l'epígraf de la brotxa grossa.

Al voltant d'un milió de persones participa en la gran diada del llibre i la rosa, que continua sent laborable a Catalunya per les resistències de la gent del sector: saben que en cas de ser festiu ja no hi hauria escapades del treball ni migdies de passeig, i que molts ciutadans sortirien de Barcelona.

Els organitzadors coneixen les molèsties que provoca als barcelonins aquest model faraònic de venda de llibres i roses, però continuen permetent el tall dels tres kilòmetres llargs que separen el port del barri de Gràcia, pel centre neuràlgic de Barcelona, desviant els automòbils a altres zones ja d'entrada congestionades. L'eix ha estat batejat com la superilla literària: més peplum, impossible.

Cada any s'incorporen novetats positives, com ara ara els debats a la xarxa de biblioteques públiques i la generalització d'emplaçaments complementaris per a la venda carrerera, un per districte. Però no es dóna el pas definitiu que aconsella el sentit comú: descentralitzar la festa en zones com Montjüic, el parc de la Ciutadella, la immensa plaça de Glòries --les seves dues meitats enormes, marítima i terrestre, s'inauguren aquest dissabte--, llocs on la gent pugui gaudir sense molestar els qui treballen ni als que aquest assumpte els interessa poc.

He llegit que enguany es durà a terme una mena de “autoprotecció” entorn de la Rambla de Catalunya, on es produiran les majors concentracions de públic. Es tracta de tenir a l'abast una dotació de sanitaris i una d'extingidors, una previsió tan tenebrosa que a un fa preguntar-se si no seria més raonable distribuir el camp de joc en més espais, menys concorreguts, i estalviar-se així la “autoprotecció”.

Però com sé que tot dit fins ara és clamar en el desert, acabo i em centro en el que més desperta la meva curiositat en aquesta edició. Sant Jordi es celebra just 10 dies després de la mort de Mario Vargas Llosa, un premi Nòbel vinculat a la història de Barcelona, ciutat on va establir grans amistats durant la seva estada, que després va visitar repetidament i que tant va influir en la seva formació i en els seus llibres.

La seva mort ha inundat els mitjans de comunicació, que han dedicat pàgines i pàgines a reviscolar la seva figura i la seva obra. La televisió pública catalana, ja ho sabran vostès, va donar la notícia etiquetant-lo d'ultra perquè –enemic de sempre dels nacionalismes-- es va atrevir a trencar l'omertà manifestant-se contra el procés.

No he aconseguit veure en cap diari local cap menció a l'escriptor peruà en les seves recomanacions per avui; tampoc en les suggerències dels llibreters. Una absència estranya estant tan a prop la notícia de la seva desaparició i amb l'enorme ressò que va tenir; estranya i inèdita. En el Sant Jordi del 2024, un dels títols més venuts va ser En agost ens veurem, de Gabriel García Márquez, mort 10 anys abans.

El meu interès no es centra en aquest intent de cancel·lació, que dono per descartat en un mapa comunicatiu com el que ens envolta, sinó en veure les llistes de vendes d'aquest any perquè crec que tornaran a ser públiques; en comprovar si els lectors han estat arrossegats per aquesta censura màgica o han pogut guiar-se pel seu albir.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial