La plaça del centre de Barcelona que és un "respir" entre l'ambient: amaga un homenatge a l''ànima' del Romea

Hi ha places a Barcelona que són més un respir que un destí. Un atall, un ensenyament imprevist en la trama densa del Raval.

La Plaça del Canonge Colom és una d'elles: un remanent de pas entre l'enrenou de la Rambla i el laberint del Gòtic. I és precisament aquí, en aquesta discreció gairebé anònima, on una figura abstracta sembla briolar en silenci.

No és una estàtua al ús. No hi ha rostre, ni posició recognoscible. Són 224 centímetres de bronze sobre una sòlida peanya de marbre verd.

L'edifici de Barcelona amb més de 200 anys que va estar lligat a l'Església i ara és residencial: gairebé 700 m2 i tres plantes

Un homenatge a Margarida Xirgu

Un gest congelat que l'escultor Eudald Serra va modelar no per retratar un cos, sinó per capturar l'estela d'una presència arrolladora. És un retall de tela que es remou a l'aire. És Margarida Xirgu.

La peça, inaugurada al 1988, té una ubicació que no és casual. A pocs metres, el Teatre Romea segueix alevant el teló, el mateix escenari que va vibrar amb el talent de la Xirgu, l'actriu de Molins de Rei que es va convertir en mite universal.

Serra va preferir evocar la seva essència: el moviment, la passió escènica, aquesta força que transformava cada paper en un esdeveniment. Però és a la base on l'homenatge cobra tota la seva dimensió.

Monument a Margarida Xirgu INMA SANTOS

Paraules de Federico García Lorca

Les paraules, gravades al pedestal, no són de qualsevol. Pertanyen a Federico García Lorca, el seu amic, el seu còmplice creatiu, el poeta al que ella li va donar veu estrenant obres com Yerma en aquesta mateixa ciutat.

"La gran Margarida Xirgu, actriu d'una història artística immaculada. Espurna del teatre espanyol i admirable creadora". Un epitafi en vida, gairebé una profecia del llegat que tots dos deixarien, marcat pel geni i la tragèdia de l'exili.

Un monument per ser sentit

Possiblement per això, el seu homenatge no està en un gran avinguda, sinó aquí, en la penombra còmplice d'un racó del Raval. Un tribut abstracte i silenciós a una dona la veu de la qual va ressonar arreu del món.

Un monument que no demana ser mirat, sinó sentit; que espera, pacient, a que el passejant aixequi la vista i descobreixi l'eco d'un aplaudiment que el temps no ha pogut tapar.

*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant la intel·ligència artificial