'Lohengrin' al Liceu... això és òpera

Després d'un Parsifal el 2023 i només un concert d'un acte de La Walkíria l'any passat, arriba, per fi, un estrena mundial d'una producció sobre una òpera de Wagner al Liceu. A més, amb la signatura de la directora del Festival de Bayreuth, Katharina Wagner, besnéta de l'autor de Leipzig.

Com a cirera, una disputa entre divas que roça el surrealista, culminada per un sonor abucheig a la directora per part del públic el dia de l'estrena. Això és òpera!

Una nit inoblidable al Gran Teatre del Liceu

La nit de l'estrena de Lohengrin al Gran Teatre del Liceu va ser magnífica. Ple fins a la bandera, amb els habituals del conservador torn A, però també molts espectadors alemanys i francesos. L'ocasió ho valia: un estrena mundial ajornat cinc anys. I no va defraudar.

lohe2--T25 Lohengrin_I 017

L'orquestra i el cor van estar excel·lents, majestuosos, res a veure amb l'espantós recent Requiem.

Els cantants, entre bé i molt bé, especialment la “suplent” Miina-Liisa Värelä i Elisabeth Teige. La escenografia, l'il·luminació i el vestuari tenien un sentit, però la besnéta de Wagner volia explicar-nos una altra història i es va liar parda.

Les reinterpretacions a l'òpera

Les òperes tenen música i llibret, i això no es pot canviar. Però ara està de moda “interpretar” l'autor, donant voltes que no corresponen amb el que els autors volien transmetre.

Cal entendre que la gran majoria d'òperes es van escriure fa uns dos-cents anys, si no més, i la societat era la que era. No és casualitat que en totes les òperes hi hagi maltractaments, infidelitats, masclisme, morts... la literatura d'uns segles enrere no es pot canviar.

Wagner i el seu context històric

Wagner exemplifica les virtuts i els defectes del romanticisme: excés per tot arreu, passió per la mitologia, nacionalisme desbordat. No és l'únic ni molt menys; els autors romàntics són així. I justament per aquesta visió nacionalista i apassionada enganxà tan bé amb el règim nazi.

No és casualitat que Wagner sigui odiat a Israel i siguin escassíssimes les ocasions en què s'ha interpretat la seva obra en aquest país; pràcticament només s'atreveix Barenboim en la seva autèntica lluita per guarir ferides, totes les ferides.

Les modificacions de Katharina Wagner

En la versió revisionista de Katharina Wagner, Lohengrin passa de ser una barreja de cavaller andant i príncep blau a un ésser pervers i esgarrifós; la bruixa Ortrud es converteix en fada i Elsa canta una cosa i posa cara de la contrària. Però el que obre les carns dels aficionats a Wagner, i motiva l'abucheig generalitzat, és que es canvia tot el final.

lohe3--T25 Lohengrin_I 041

El germà d'Elsa no ressuscita i Lohengrin suïcida després de matar el cigne, negre en aquesta ocasió. Un final en les antípodes de l'original. El dolent per a la senyora Wagner és que s'està enfrontant amb auténtics hooligans, perquè a qui li agrada Wagner li agrada molt.

Les complicacions prèvies a l'estrena

Ja abans de l'estrena hi va haver embolic. La soprano Iréne Theorin va decidir no acudir a la presentació de l'obra ni cantar a l'estrena, però sí en les altres cinc representacions. La directora tampoc va acudir a la roda de premsa per no passar la vergonya.

El fet de no cantar un dia, però els altres cinc sí, suposo que es deu a que no venir hauria suposat haver de tornar l'avançat fa més de cinc anys i pagar una indemnització al Teatre.

El context financer de la producció

Es tracta d'una producció que havia d'estrenar-se al març de 2020, però fa ara cinc anys ens van tancar a tots.

Com és costum en el sector, el Gran Teatre imagino que pagaria un 30% als cantants en confirmar la seva participació, probablement el 2018, o fins i tot abans.

Una segona part es paga en començar les funcions i la resta al final de les representacions.

Repercussions per al Liceu

La veritat és que tot aquest embolic està arribant als wagnerians de tot el món i això no li ve d'allo més bé a un teatre que, fent gala de la seva tradició, ha de ser el referent del sud d'Europa de la òpera de Wagner.

El fracàs de la directora, però l'èxit de l'orquestra i el cor, és una excel·lent publicitat per al teatre. Fa temps que Wagner es programa amb por, només sis representacions quan d'altres obres es programen 12.

El futur del Liceu i Wagner

El Liceu, que fa temps que va cap a la res, hauria de no només recordar la seva tradició wagneriana sinó posar-la en valor. És excel·lent que vegem una coproducció del Festival de Bayreuth, la òpera de Leipzig i el Liceu.

Barcelona estima Wagner, tot i que molta gent encara no ho sap. Wagner ha de ser un dels pilars que tregui de la segona divisió al Gran Teatre del Liceu abans que sigui massa tard. Aquest Lohengrin i els seus abucheigs cal aprofitar-los.

Aspectes destacables de la producció

Més enllà de l'aberrant canvi de guió, la producció va en la línia de les reinterpretacions modernes que tant agraden als subvencionats teatres d'òpera alemanys.

És un encert fer un duo entre Lohengrin i Elsa separats en dos cubicles, perquè així es poden explicar moltes més coses, tot i que siguin equivocades en aquest cas. Escoltar la marxa nupcial amb el cor fora de l'escenari no és una mala idea, igual que posar fanfàrries en diversos palcos.

Fer que Lohengrin resplendisca permanentment, sobre il·luminat i vestit d'un blanc blavós és un efecte molt interessant, igual que fer un cigne mecànic, cada vegada més protagonista de l'escena.

Per aquell de portar la contrària, el cigne era negre, espècie encara no coneguda quan vivia Wagner.

L'orquestra i cors, el millor. És una llàstima que es noti tant a Josep Pons el que li agrada i el que no li agrada dirigir. Maltracta a Verdi, però borda a Wagner. Avui és dia, per tant, de felicitacions, igual que al cor. Sublims.

El repartiment vocal, molt bo, com solen ser els cantants especialitzats en el repertori de Wagner, ja que qui s'arrisca amb una d'aquestes òperes acaba interpretant el repertori complet, amb honorses excepcions com el gran Plácido Domingo que s'arrisca amb tot. 

El repartiment vocal

lohe4-T25 Lohengrin_I 027

Acompanyen Günther Groissböck en el paper de Heinrich, i Roman Trekel com a l'heraut del Rei. Solvència, bon timbre, potència... el que s'ha d'exigir a intèrprets més que reconeguts a l'univers wagnerià, tot i que Groissböck i Trekel són els que van quedar una mica per sota de la mitjana.

En definitiva, una excel·lent ocasió perquè el Liceu doni un pas endavant i s'anime a realitzar accions concretes per ser el referent de Wagner al sud d'Europa, fent d'aquestes funcions alguna cosa especial i atreient a públic de tot el món.

*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant la intel·ligència artificial