Ens queixem per tot. Potser tenim raó, però se’ns està posant una cara de pomes agres que no es pot aguantar. Malhumorats, emprenyats i amb les celles arrufades, els barcelonins ens hem convertit en el barrufet rondinaire.

Ho explicava l’altre dia molt bé en el seu Facebook Manuel Huerga (perdona la intromissió) comentant la carta d'un lector del Periódico titulada "Els veïns estem farts dels rodatges de Sant Martí". “Va, doncs que prohibeixin el cinema, ja no ve d’aquí”, contestava irònic el director d’Antàrtida i Salvador, pel·lícules sempre reivindicables. Com si Sant Martí s’hagués convertit en el Manhattan de Woody Allen, ple de rodatges incontrolables.

Ja siguin les eternes disputes entre ciclistes i vianants, el turisme “primitiu” de la Barceloneta, la creació d’una superilla al Poblenou, l’aixecament d’un alberg juvenil a la Vila Olímpica o els decibels de les festes de Gràcia –totes elles reivindicacions legítimes–; el cas és queixar-se vehementment, ocupar una posició de veritat absoluta i abanderar una revolta veïnal (i digital) en contra del que sigui. Això sí, fes-ho amb cara de pocs amics per guanyar credibilitat.

Escrivia Eduardo Mendoza a El secreto de la modelo extraviada, en boca de la mítica senyoreta Westinghouse, que va haver-hi una vegada en la qual els transvestits i els penjats van tenir la paraula a Barcelona, però no van saber construir res seriós ni durador. “Potser va ser millor així”, conclou. És cert que aquesta ciutat s’ha obert al món i mai abans havia estat tan culta, cosmopolita, pròspera i fins i tot glamurosa, però s’està prenent massa seriosament a sí mateixa.

Una recent enquesta a estudiants estrangers assenyala que el pitjor de la ciutat (després del turisme massiu, amb un 34%) és el caràcter dels barcelonins (26%). L’enquesta no profunditza gaire més en aquest fet, però el comentari més repetit és que som tancats i poc proclius a riure’ns de nosaltres mateixos. Això sí, en qualitat de vida, clima i (fins i tot) cultura seguim sent una referència.

Ja siguin les obres que s’eternitzen a Glòries i Sagrera, les vagues de metro, els preus dels lloguers, els maleïts coloms o les noves tarifes de les escoles bressol, és evident que raons per estar emprenyats no ens en falten. Però com deia el savi, “respira, potser només ha estat un mal dia”. Fer-se el frívol, a voltes, és reparador.