El naufragi del Titànic és una imatge poderosa, desgastada, però encara eficaç per il·lustrar com un error humà, sigui per falta de perícia, descuit o supèrbia, pot destruir la maquinària més sofisticada i eficient. Barcelona no escapa al símil del transatlàntic perdut. De tant en tant, sonen les alarmes periodístiques pel perill d’enfonsament de la ciutat. Ara tornen a sentir-se.

No sembla que Barcelona pugui desaparèixer tant fàcilment sota les aigües de la ruïna col·lectiva, la crisis social o cultural per molt malament que ho faci el govern municipal de torn. El seu creixement econòmic es pot veure alentit per algunes dèries ideològiques, el paisatge urbà pot quedar empantanegat una temporada més o menys llarga pels dubtes urbanístics i la solvència financera de l’ajuntament podria quedar compromesa per algunes iniciatives de re-municipalització de serveis bàsics ara explotats pel sector privat.

Són hipòtesis encara per comprovar que en tot cas responen, per exemple, a un intent de fer front a un determinat pessimisme ciutadà per la massificació turística; o a trobar una concreció operativa per a recuperar la gestió dels vells serveis municipals, objectiu que té un lògica social molt defensable i compartit amb d’altres ciutats europees.

Tot pot fallar i podem imaginar una Barcelona apocalíptica. El sector turístic en fallida per la desaparició dels forasters, amenaçats per estúpids escamots intransigents; el túnel de les Glòries abandonat i l’àrea de la Sagrera convertida en una fosa d’escombraries i supermercat d’estupefaents a l’aire lliure; la caixa municipal buida després de pagar les milionàries indemnitzacions a Aigües de Barcelona i als hotelers afectats per la nova normativa, més impostos per tapar el forat...

De moment, calma davant la política-ficció. A dos anys del canvi de govern, els símptomes d’estar amb l’aigua el coll només són perceptibles en el propi consistori. Ada Colau no ha aconseguit crear una majoria estable ni sembla que hagi pogut superar l’ansietat interna del seu equip per deixar petjada en la ciutat, com ara l’experiment de la superìlla de Poblenou que tants maldecaps li està causant amb els veïns, mentre no sap, o no pot, solucionar l’incòmode conflicte amb els treballadors del Metro. Tot plegat no es gaire diferent del procés de desorientació que va viure el govern Trias en els dos primers anys de mandat. Paciència.