“La pressió funciona” deia abans d'ahir un dirigent sindical dels treballadors del Metro a Metrópoli Abierta. Haig de confessar que aquesta declaració no em va alleugerar gens ni mica el martiri acalorat de l’enèsima edició de la vaga. Funciona? Els ostatges d’aquesta llarga negociació entre empleats i direcció de TMB no tenim constància de cap millora, només de la nostra trista condició d’objectes instrumentals d’un conflicte, molt legítim però inexplicablement llarg i poc transparent.

De totes les reivindicacions em quedo amb la incapacitat de les parts de renovar el conveni de l’any 2008. Ningú no negarà que les condicions socials i econòmiques han canviat radicalment en aquests darrers nou anys. En una primera etapa varen empitjorar fins a ser desastroses i des de fa uns mesos repunten a millor, sense alegries. La conveniència d’elaborar un nou pacte laboral semblaria irrebatible.

Segurament, la direcció de TMB creu que precisament els treballadors en plantilla d’aquesta empresa són dels qui millor han pogut suportar la crisi, atesa la seguretat i les condiciones dels seus llocs de treball, tradicionalment per damunt de la resta d’empleats privats. Una cosa no treu l’altra. Si hem de fer cas a les contínues denuncies dels sindicats, els directius de TMB ho han pas renunciat a actualitzar les seves immillorables condicions laborals. És molt comprensible, tenen un alta responsabilitat, però potser hauria de ser aplicable a tot el personal.

Els ostatges del Metro també vàrem poder conèixer ahir, mentre esperàvem els serveis mínims, que l’empresa segueix funcionant amb normalitat. El fet que la directora financera ascendís el seu marit per a un discret càrrec vacant per jubilació ha de ser motiu de tranquil·litat: els directius no fan mai vaga i sempre estan atents a promocionar els millors. Que sigui la seva parella, és un detall sense més importància. Que no passa igual a arreu? Quina culpa tenen els uns o les unes d’estar vivint amb gent suficientment preparada per ocupar el càrrec corresponent? No poden pas perjudicar les seves carreres, és obvi, seria una injustícia.

Altra cosa molt diferent és que aquesta promoció de persones estimades les facin els altres, els adversaris polítics, aleshores és clarament una actitud de nepotisme denunciable. I això no és només una demostració que els millors sempre són els del nostre partit, si no que a l’hora de buscar parella no tothom té el mateix bon cop d’ull del que tenen els col·legues de partit. L’amiguisme no té ideologia és un vici venial quan el fem nosaltres i mortal de necessitat quan el practiquen els altres. A TMB, és cosa venial, l’empresa no deu estar en condicions d’anar al mercat a fitxar un nou directiu, el sou del qual faria més difícil encara arribar a un acord salarial amb els treballadors. Tanta vaga i tants estona enxubats a l’andana i els vagons ens tornarà bojos als ostatges.