Em moro de ganes de veure com l’equip pluridisciplinar guanyador del concurs internacional per transformar la Rambla aconsegueix crear en aquesta àrea urbana massificada “espais d’intimitat on els veïns puguin carregar piles i estar-s’hi bones estones”, tal com deia l’altra dia Itziar González, la cara visible d’aquest grup. L’ex regidora gaudirà d’una segona oportunitat per enfrontar-se a la gegantina tasca de redreçar (o malmetre) el passeig, un objectiu permanent i frustrat dels consistoris des de fa dècades. Aquesta vegada, l’encàrrec és més ambiciós, no es tracta de reordenar, sinó d’imaginar una transformació socio urbanística del conjunt.

Segons els criteris de l’encàrrec, la nova Rambla ha de ser “inclusiva, accessible, contextualitzada, d’usos mixtes, sostenible, agradable, segura i innovadora”.  Déu n’hi do! Ja es veu que no es tracta només d’eliminar les botigues de barrets mexicans o reduir els quioscos de premsa. L’expectativa és notable: reduir una part dels 100 milions de visitants anuals que van a treure el nas al passeig més caòtic i famós de Barcelona, fins limitar-ne la quantitat a la dels turistes que busquin botigues de kmO i els agradi l’observació dels veïns i veïnes carregant piles.

Malauradament pels qui viuen en els voltants d’aquesta permanent riuada humana, entre ells la mateixa González, la Rambla difícilment tornarà a ser patrimoni local. A menys que a més de posar bol·lards de seguretat s’estigui disposat a col·locar bol·lards anti-turistes, a partir de la desfiguració d’una certa imatge consolidada de l’espai. Des de fa uns mesos, molts veïns de la ciutat central, de la Sagrada Família a la Barceloneta, passant pel gòtic i la Rambla, s’han auto imposat una creuada d’ambició descomunal: imaginar impediments per frenar el número de visitants.

L’horrorós atemptat de fa només un mes, condicionarà aquest debat, atès que podria pal·liar durant una bona temporada l’èxit turístic de Barcelona. Però la preocupació pels inconvenients associats al fenomen econòmic més rellevant de la ciutat no s’esvairà, sempre amb el risc latent de que es converteixi en fòbia.

Cal esperar que la transformació de la Rambla no respongui només a aquesta deriva. Llegint els criteris del concurs, s’entén que el projecte de transformació no estarà destinat, exclusivament, a combatre la massificació de la Rambla, sinó a fer compatibles els múltiples usos d’aquesta àrea, començant per la millora de les condicions d’habitabilitat dels veïns. La qüestió és saber si les millores urbanes, comercials, socials, culturals o de mobilitat es faran a partir d’encaixar l’atractiu actual de la Rambla o si per introduir aquelles millores es creu imprescindible modificar substancialment aquesta capacitat d’atracció.

És difícil explicar-se, racionalment, perquè els forasters demostren tant d’interès per aquest passeig, bàsicament atapeït de turistes com ells; és una mena de misteri que a voltes els barcelonins pretenen explicar literàriament, nostàlgicament. Sigui el que sigui, funciona com a senyal d’identitat d’una ciutat mediterrània, una idea difusa de desordre humà en un escenari simpàtic, on la gent passeja camí del port (o del centre comercial de rigor), mirant ara una parada de flors, ara uns artistes de carrer, gaudint de la temperatura ideal del país.

És tant difícil de definir l’essència del seu èxit que fa molt complicat de reformar la seva aparença sense posar-la en perill. Aquest sembla un espai destinat a l’autogestió; de fet ha superat diferents etapes crítiques (per la banda de la degradació) al mateix ritme que el conjunt de la ciutat, simplement adequant-se a les possibilitats de cada circumstància, acumulant capes d’experiència i ofertes dispars. Sense ocells, però, la seva tradició de supervivència serà més difícil de mantenir.