Decididament Barcelona i Madrid són dos mons diferents i els seus ajuntaments responen a les especials circumstàncies de cada ciutat, segons sembla. La política i les seves repercussions no s’escapen a aquesta especificitat. Un cas pràctic. Manuela Carmena va ser investida amb els vots del PSOE i gràcies a aquest partit l’equip de govern de Podemos va aprovar els pressupostos municipals. Aquests dies, fins i tot, els socialistes es plantegen entrar al govern de la capital de l’estat i l’alcaldessa no s’ha pas posat les mans al cap i això que el PSOE va votar i aplaudir amb les orelles l’aplicació de l’article 155 a les institucions catalanes.

A Barcelona, per contra, el pacte de govern entre els 'comuns' i el PSC, finalment, ha sucumbit a la pressió ambiental exercida per l’independentisme per expulsar els socialistes catalans dels equips de govern com a suposats traïdors a la pàtria per haver fet costat al PSOE en aquesta delicada qüestió. En un cas i en l’altra, el 155 és el mateix, els protagonistes ideològics també (amb les diferències que hi pot haver entre el PSC i el PSOE i entre Ada Colau i Manuela Carmena), i la qüestió de fons és la de sempre: la relació o la implicació existent entre la política local i la política general.

La situació no és idèntica. A Madrid, els socialistes li permeten governar a Podemos; a Barcelona, governaven junts. I d’altra banda, l’aplicació del maleït article 155 té una repercussió política, ambiental i emocional molt superior a Catalunya que a Madrid. Naturalment. També és veritat que les diferències en matèria de sobirania nacional entre 'comuns' i PSC s’arrossegaven des de feia mesos, primer pel dret a decidir, després per la convocatòria del 1-O, més endavant varen coincidir en negar la DUI i la proclamació invisible de la república, i en darrera instància, la col·laboració s’ha trencat ara, justament quan han estat convocades unes eleccions autonòmiques. A la Comunitat de Madrid no hi ha cap cita electoral imminent.

Potser els anirà bé a Catalunya en Comú i al PSC presentar-se davant els electors sense haver de donar explicacions pel seu pacte barceloní. Els interessos electorals són molt respectables i els partits, siguin nous o vells, necessiten dels beneficis del sistema parlamentari per viure i projectar els seus programes. Res a dir.

En aquest cas, el més rellevant no és que els 'comuns' actuïn com un partit més, que ho són; el més sorprenent és que Ada Colau sucumbeixi a l’error (suposadament imposat per les bases) d’alimentar la política de blocs, una de les causes de la crisi per la qual passa el país, denunciada habitualment per l’alcaldessa, fins a dia d’avui.

La seva actitud en la resolució del pacte de govern, la seva passivitat davant el desenllaç, molt pròpia del laissez faire, laissez passer, no ajudarà a reforçar la seva autoritat davant la Barcelona crítica i desconfiada amb ella i el seu partit. Simplement, la ciutat serà més difícil de governar. Això sí, segons quin sigui el resultat del 21-D, Xavier Domènech podria tenir la clau de la governació de la Generalitat.