Les fonts públiques de Barcelona perdran el groc reivindicatiu que han lluït durant uns dies. La Junta Electoral ha tornat a recordar al consistori la seva obligació de mantenir la neutralitat institucional, en aquest cas, filant molt prim, sobre el sentit dels colors polítics projectats sobre l’aigua. Els integrants d’aquest organisme deuen creure que l’aigua municipal ha de ser com diu el tòpic: insípida, incolora i inodora i que qualsevol il·luminació intencionada li fa perdre la seva essència, convertint-la en un líquid inflamable.
Faustino Muñoz, director del Colmado Quílez, negava, fa uns anys, que l’aigua no tingués color. Més brillantor que color, acceptava aquest sommelier de l’aigua, però amb intensitats molt dispars i perfectament perceptibles. Només cal fixar-s’hi. No hi ha aigua groga, però tampoc incolora; així, doncs, quan la Junta, interrogada pel PP, dictamina que la il·luminació artificial no pot tergiversar el color de la neutralitat, hem de suposar que deu saber quina és la tonalitat apropiada a aquesta posició oficial. Quin grau de brillantor hauria de tenir l’aigua políticament correcta?
Som en campanya electoral, una circumstància d’alta sensibilitat política en el que tots els gestos són mesurats al mil·límetre; tanmateix, la polèmica pel groc de les fonts té un punt d’absurd, tot sabent que la utilització d’aquest color com a símbol de la reivindicació de la llibertat dels polítics presos és una demostració de solidaritat independentista. La il·luminació nadalenca dels carrers és una concessió a les festes comercials dels catòlics i cal suposar que no tots els barcelonins són catòlics i apostòlics, sense que ningú pugui sospitar que això pot afavorir electoralment els democratacristians, si és que encara en queden, tret dels que van a missa amb els socialistes.
La diferència entre la iniciativa d’il·luminar les fonts i la pancarta demanant la llibertat dels presos polítics penjada a la façana de l’Ajuntament sembla evident. Són dues accions de calat i rellevància política molt diferents. La pancarta retirada per ordre de la Junta incorporava un concepte, el de presos polítics, molt discutible, segurament contrari a la interpretació jurídica majoritària de la situació dels que segueixen en presó preventiva, acusats de delictes concrets i no de defensar idees.
La pancarta va ser un pas en fals de l’equip de govern. Il·luminar les fonts és un gest humanitari que probablement comparteixen molts i molts barcelonins que no són sobiranistes. La qüestió que mou a la prohibició no és el sentit del gest, sinó la coincidència amb la protesta impulsada pels partits independentistes que concorren a les eleccions. Una associació d'idees prohibida preventivament. I si l’Ajuntament de Barcelona hagués optat per deixar les fonts sense aigua durant les festes de Nadal com a protesta per l’empresonament dels consellers cessats, la Junta Electoral hauria obligat al consistori a fer-hi brillar l’aigua?