Les Administracions que van intentar limitar per llei l'escalada dels preus del lloguer van deixar un forat enorme pel qual no pocs propietaris van transformar els seus contractes residencials en temporals. D'aquesta manera, van eludir l'aplicació de la normativa.

Aquesta fugida no s'ha produït en el 2023, com estranyament sosté la Càmara de la Propietat Urbana de Barcelona (CPUB), sinó en resposta a la llei catalana que va entrar en vigor el 2021 i que l'any següent va ser parcialment anul·lada pel Tribunal Constitucional per envair competències alienes. La llei d'habitatge nacional, que sí és del 2023, va consolidar la situació pel que fa al control i regulació del lloguer de temporada.

O sigui, que el procés es va iniciar fa cinc anys i respon directa i proporcionalment a les possibilitats de negoci que ofereix el lliure mercat, no a l'aparició sobtada de milers d'inquilins que no aspiren al que abans s'entenia com un contracte indefinit, sinó a llogar per 11 o 12 mesos.

Sembla que el Govern s'ha pres seriosament l'assumpte i avui mateix el Parlament vota un projecte de llei amb el qual s'intentarà tapar el forat pel qual van escapar-se el 20% dels contractes signats el 2024 i el 13% de l'any anterior, segons les dades ofertes per la pròpia CPUB.

A la vista de com està el lloguer a Barcelona i a Catalunya, la iniciativa és oportússima. Però un tem que de la mateixa manera que la propaganda que va envoltar la implementació de la primera llei no va impedir l'aparició d'una normativa de baixa qualitat, defectuosa i inconstitucional en aquesta ocasió pugui passar alguna cosa semblant.

Els mercats, el món dels negocis, acostumen a ser més ràpids que els legisladors. No només en matèria d'habitatge, com passa en les anomenades plataformes tecnològiques, que eludeixen la legislació pròpia del seu negoci amb l'excusa que fan servir aplicacions; les companyies de repartiment a domicili, que passen per alt les lleis laborals. Hi ha molts exemples.

El més lògic seria que el legislador s'informés a fons i consultés amb els experts immobiliaris i constitucionalistes paral·lelament a l'obertura de negociacions amb els grups parlamentaris. Qualsevol fórmula amb tal d'evitar noves equivocacions, tasca que no és fàcil, cal reconèixer-ho.

Confio que ho estigui fent, però tremolo quan la CUP diu que es presta a negociar els seus vots amb el Govern --ha aixecat el veto al PSC-- perquè ha arribat a la conclusió que l'aïllament institucional els perjudica i que ha d'aparèixer a la foto per ser mínimament creïble.

Igual que quan Catalunya en Comú tracta de rendibilitzar l'èxit del seu Sindicat de Llogueteres en les últimes manifestacions per desgastar a Jaume Collboni, a qui no para de culpar de fomentar l'especulació. O quan regateja el seu suport al projecte de llei mentre arenga les seves bases amb propostes il·legals com la prohibició d'adquirir una vivenda si no és per viure-hi. (No deuen saber que el seu líder, amb tot el dret del món, encara manté l'apartament que va comprar a València el 2007, tot i que fa 10 anys que resideix a Barcelona.)

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial