El turisme envaeix les grans ciutats europees. És un punt de vista. Hi ha un altre. És cert que pot molestar la població local, els residents, perquè els grups de ciutadans d'altres nacionalitats que arriben utilitzen, per exemple, el transport públic. I el metro i els autobusos ja van desbordats.
Però aquest turisme també genera una gran aportació econòmica. Representa el 15% del PIB de la ciutat. Hi ha altres activitats importants, però la turística no es pot menystenir.
El fet és que una quinzena de ciutats del sud d'Europa han convocat una manifestació unitària el diumenge 15 de juny per cridar l'atenció sobre la turistificació. Barcelona està al centre de tot el debat, però estan en aquest moviment altres moltes ciutats com Nàpols, Lisboa, Venècia, Palma de Mallorca, Sant Sebastià, València, Bilbao o les illes Canàries.
La qüestió és que la pressió sobre els serveis públics cada vegada és major. I, concretament, sobre un bé escàs com s'ha convertit l'habitatge. El debat dels últims mesos s'ha centrat en els pisos turístics.
I sí, és un autèntic mal de cap, perquè aquests pisos en determinats immobles en els centres de les ciutats han complicat la vida als veïns, i han elevat el preu d'una forma desaforada. Un propietari prefereix treure'n més diners al seu pis. És racional.
Les administracions han reaccionat. I a Barcelona, l'alcalde Jaume Collboni, ho té clar: no es renovaran les llicències turístiques a partir de novembre de 2028. Una altra cosa serà veure si hi haurà alguns immobles, sencers, dedicats al negoci turístic. L'Ajuntament, governat pel PSC, insisteix que no hi haurà excepcions.
Però, hi ha serietat en aquest moviment contrari al flux turístic? Els manifestants portaran pistoles d'aigua. Ja ho han fet en altres mobilitzacions. Lancen aigua als turistes, que, perplexos, els miraven asseguts amb els seus refrescs i els seus plats a les terrasses dels restaurants.
Aquests mateixos que portaran pistoles d'aigua ja han contractat viatges per formar part d'enormes exèrcits de turistes a... Grècia, per exemple. Exerceixen de turistes a altres ciutats europees, a altres illes, amb els mateixos problemes o més grossos que a Mallorca o Menorca.
D'això cal ser conscient. La responsabilitat individual ja no és una exigència. S'hi demana, s'exigeix, però no s'obra en conseqüència.
I ser turista ja és alguna cosa que hem d'assumir. A Europa tots som turistes, ens agrada escapar-nos uns dies i recórrer una ciutat. Deixar-nos dur i gaudir de l'oci, del moment.
La pressió no s'ha de posar en el turista, que no és un senyor o una senyora amb banyes, sinó un ciutadà amb drets i obligacions.
La pressió ha de situar-se en el poder públic i també en el sector privat. La manca d'habitatge a Barcelona i a l'àrea metropolitana, i en el conjunt de Catalunya, no és culpa dels turistes. És d'una administració pública que no ha sabut o pogut arribar a acords amb el sector privat per construir habitatge públic i de preu lliure en les últimes dècades.
La saturació del transport no és culpa del turista. Ho és d'una administració pública –en aquest cas la Generalitat—que no ha pensat l'evolució demogràfica del país ni les necessitats de determinats col·lectius.
Disparar pistoles d'aigua a un turista, quan s'ha acabat de contractar un vol per una illa grega és de xirigüela. Que ho pensin els qui vagin a la manifestació el proper diumenge.
*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial
