No fa tant, els líders de Junts i comuns es rebutjaven com aigua i oli. Tanta era l'animadversió que semblava difícil imaginar-los junts ni per agafar l'ascensor. Clar que eren els temps de Xavier Trias i Ada Colau. El primer, prototip on ha de burgès de Sant Gervasi; ella, quintessència del perroflauta que pels neocovergents ni tan sols serveix per proclamar la independència, com els bons nois de la CUP. Dit això, aigua i oli.

No obstant això, eliminats Colau i Trias de l'equació, sembla que els seus partits han deixat de ser pols oposats, almenys quan convé. De fet, hi ha moments en els quals proliferen els elogis i les afectuositats entre els dos grups que encarnen els principals rivals del PSC a l'Ajuntament de Barcelona. Potser sigui precisament per això, perquè són els dos grups amb aspiracions a substituir a Jaume Collboni a l'alcaldia, encara que encara no sàpiguen exactament amb qui.

De fet, ha estat divisar l'equador del mandat i en dos mesos s'han succeït dues reprovacions al govern local, sustentades en ambdós casos per Junts i Comuns. La primera víctima d'aquesta nova aliança va ser la primera tinent d'algèria, Laia Bonet, pel que fa als retards en el projecte de rehabilitació del barri del Besòs i el consequent risc de perdre els fons Next Generation que haurien de sustentar-lo.

Una reprovació liderada per la morada Janet Sanz qui, oh sorpresa!, era la responsable d'Habitatge de l'anterior govern local. "Els comuns passen de no fer res a demanar-ho tot", apuntava llavors el regidor popular Juan Milián.

Però la reprovació va sortir endavant amb l'única oposició d'ERC, la qual cosa havia d'animar els dos protagonistes, que un mes després, coincidint amb l'equador del mandat, repetien l'operació, aquesta vegada amb l'alcalde Collboni com a objectiu.

Collboni va trepitjar l'accelerador per commemorar aquest equador del seu mandat amb la remodelació del seu govern i una conferència davant els padrins de la ciutat per presentar els èxits i plans de futur del seu equip. Més val fer-ho nosaltres que ens ho facin uns altres, apuntava irònicament un membre de l'equip d'alcaldia.

Però l'oposició va decidir que no col·lava, i que aquests dos anys a la corda fluixa amb només deu regidors de 41 sostenint el govern local es mereixien una reprovació. Aquesta vegada de cacera grossa: reprovació a l'alcalde.

És cert que Collboni només ha aprovat uns pressupostos, i que ho ha fet per la via extraordinària de la moció de confiança. Però també ho van fer Colau i Trias en el seu moment. També és cert que el socialista només compta amb un soci estable al ple, ERC.

Però no ho és menys que el PSC ha buscat amb ahínco la aliança amb els comuns. No crec que el fracàs de la negociació es pugui atribuir de forma exclusiva, ni tan sols majoritària, al PSC.

Encara que no tot són bufetades contra Collboni. Hi ha coses que els Comuns no poden fer amb Junts, com tallar llaços amb Israel. I allà està disposat l'alcalde per acabar amb el germanament amb Tel Aviv. I altres coses que Junts mai aconseguirà de la mà dels morats, com tomba al reservat del 30% de qualsevol promoció de vivenda nova o rehabilitació de relleu, entre altres coses perquè va ser la mesura estrella de Colau en el seu últim mandat.

Junts i comuns han mostrat en les últimes setmanes una pinça política molt eficaç per deixar sol a Collboni. Però saben que la seva aliança no passarà d'allà. Per aconseguir algun dels seus objectius polítics necessitarien pactar amb el PSC, perquè els seus programes són antagònics. Per això Jaume Collboni segueix sent alcalde.

*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant intel·ligència artificial