Un tema de Ilegales, una banda icónica de los anys vuitanta, deixava constància de la desesperació del moment: Exhaurits d'esperar el final… Era el títol, a més, del segon àlbum del grup liderat per Jorge Martínez. Cal escoltar-lo de nou, quan s'allarga aquesta ‘a’ de “exhaurits”.
Aquesta sensació comencen a tenir-la els membres del grup de Junts a Barcelona. A les assemblees locals impera la confusió, perquè tot depèn de Carles Puigdemont i aquest no vol entrar al tràngol. No vol saber res fins que, un cop resolt el tema per part del Tribunal Constitucional, tingui totes les garanties per tornar a Catalunya. I això queda, encara, lluny a l'horitzó. Aquest és el missatge que ha transmès als seus.
Exhaurits d'esperar a Puigdemont, perquè les conviccions entren en una densa boira, i ningú és capaç d'afirmar amb autoritat que segueix sent la millor casualitat per al partit. ¿Suma o comença a restar?
Caldrà designar un candidat. Però, a qui desitja l'ex president? D'això no se'n parla, no fos cas que s'enfadés. Aquest és el clima que es viu a Junts, encara que alguns dirigents intentin treure el cap.
És el cas de Jordi Martí, el líder del grup municipal, que coneix a la perfecció la ciutat i que voldria intensificar l'oposició davant de l'alcalde socialista Jaume Collboni. Sobre la reforma de la mesura del 30% d'habitatge protegit, que vol negociar el PSC, res de res. Martí vol deixar clar que Junts és l'alternativa als socialistes a Barcelona, i que pactar alguna cosa tan important seria un regal al batlle del tot injustificat.
Altres busquen el moment oportú per poder ser elegits. És el cas de Jaume Giró, que no acaba d'encaixar en els plans de Puigdemont. Prové del món econòmic i podria ser el gran punt de referència pels antics votants de Convergència, en un moment en què Barcelona s'aixeca com el bastió de la classe propietària, mentre els joves marxen per buscar habitatge a l'àrea metropolitana.
Hi ha més candidats. Un que es veuria en el traje d'alcalde és Josep Maria Argimon, l'ex conseller de Salut. Té opcions. Però el vistiplau serà cosa de Puigdemont.
El sotmetiment a Puigdemont respon també –a banda de l'acceptació de la situació perquè 'és el que hi ha—al convenciment que la presentació de candidatures i la resolució a través d'un procés de primàries deixaria el partit molt dividit.
Però persisteix, al mateix, una idea: Junts només tindrà opcions a Barcelona si presenta un candidat 'convergent', que sàpiga contentar a aquesta classe propietària, als nacionalistes que alberguen alguna idea semblant al somni independentista –com a esquer—i a les classes professionals que avui es decanten pel pragmatisme dels socialistes.
És a dir, res de perfils estranys, poc coneguts, que només siguin la garantia que no inquietaran el cap. En aquest cas, candidats com Josep Rius, home de confiança de Puigdemont, tenen poc recorregut, llevat que l'ex president català decideixi que el millor és una llarga travessia del desert, i que el més convenient sigui mantenir la ‘integritat indepe’.
En aquesta mateixa tesitura, sobre la necessitat d'un ‘convergent’ –després de l'experiència de Xavier Trias, que va guanyar les eleccions el 2023, encara que no va poder ser alcalde—apareix la pregunta sobre la relació amb els socialistes. Què fer? ¿Abraçar-se per demostrar que és millor l'original que l'adaptació?
La paradoxa és gran, perquè seguint aquesta idea el millor que podria fer Junts avui és pactar la reforma del 30%, amb una cessió per part dels socialistes que resultaria de l'agrado del públic convergent: la rebaixa de l'IBI. No obstant això, Martí i el seu grup municipal han decidit que és millor passar a l'atac i aprofitar la conjuntura, des de la convicció que els socialistes passaran mals moments en els pròxims mesos, erosionats pels casos de corrupció a Madrid.
Exhaurits d'esperar a Puigdemont. Però ningú és capaç de dir quatre coses a l'ex president i assumir, d'una vegada, la realitat. ¿Per a què serveix Junts, almenys a Barcelona?
*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial
