La divisió és massa fàcil de formular. L'esquerra i l'activisme d'esquerra radical amb Palestina; la gent de bé i el nacionalisme català amb Israel.

No obstant això, els fets i l'anàlisi sosegat deixen una conclusió clara, compartida per persones molt diferents, i, --el que és més important i decisiu—per jueus no sectaris que no poden tolerar l'actuació del govern d'Israel a la Franja de Gaza. I l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, fa bé a marcar una posició ferma davant d'aquesta terrible circumstància que ve de lluny.

Caldrà recuperar els escrits de Hannah Arendt, o de Primo Levi, o de Bashevis Singer, o de Jean Améry per constatar que el sionisme ha estat un moviment polític tremendament desgraciat.

El problema de fons és aquest: el sionisme, que perjudica la imatge de tots els jueus al món. Però això ja no es pot arreglar ara. Va ser fruit d'un moment històric.

Allò que sí es deu fer –si és que ens tenim algun respecte com a ciutadans europeus fills de la Il·lustració—és marcar una frontera amb el govern d'Israel i intentar per diferents mitjans –les sancions econòmiques—que rectifiqui el més aviat possible.

Els postureigs s'han de criticar també. Està clar que l'exalcaldessa Ada Colau fa el ridícul amb les seves aparicions a les xarxes socials, al capdavant d'una flotilla amb bones intencions, això no es pot posar en dubte.

L'activisme és necessari, no tanquin els ulls davant d'aquest instrument. Però Colau també utilitza la causa per a la seva promoció personal, molt conscient que necessita una potent palanca per tornar a ser candidata a l'alcaldia de Barcelona.

En qualsevol cas, està fora de lloc la crítica a la posició de l'Ajuntament de Barcelona, o de tot aquell que critica amb severitat a Israel. No hi ha cap antisemitisme ni res que s'hi assembli. Cal pressionar, i un alcalde té un poder limitat, però pot ser efectiu per provocar un efecte d'arrossegament.

Ja n'hi ha prou de demagògies. No es pot seguir analitzant el conflicte entre Israel i Palestina amb prejudicis. No hi ha una frontera –o no hauria de—entre esquerra i dreta que ens porti a posicionar-nos sense voler saber què succeeix realment.

El problema és si volem conèixer de debò aquesta realitat. Si ho desitgem podem trobar algunes fonts molt valuoses en el propi camp jueu.

És el cas de l'historiador Yakov Rabkin, el llibre del qual Israel: violència perpetua, rebuig de la colonització en nom del judaisme, és d'una claredat assombrosa.

És un dels majors especialistes en la matèria. I té clares algunes coses que no es desitgen admetre pels europeus acomplexats: “Israel constitueix sens dubte l'expressió més òbvia de l'imperialisme i del racisme propis de l'herència política occidental”.

Vosaltres imagineu-vos què diria avui Hannad Arendt, el nostre millor fàcil, per a no deixar-se portar mai ni pels que considerem els nostres?

*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant intel·ligència artificial