Les ciutats canvien. Barcelona no és una excepció. L'última gran transformació està associada als Jocs Olímpics de 1992. Va néixer aleshores un nou barri i es va obrir a un mar al qual havia donat l'esquena durant gairebé un segle.

De manera general, aquests canvis van ser benvinguts, però altres fan més mal als barcelonins d'avui perquè afecten la seva memòria, que durarà amb prou feines el que durin les seves vides. Llavors, el que hagi desaparegut deixarà de ser vivència sentimental per convertir-se en una pàgina més de la història o passarà a l'oblit.

Hi ha un novel·lista que ha impregnat les seves narracions de la memòria de Barcelona: Manuel Vázquez Montalbán. Quan se li deia que el detectiu Pepe Carvalho era l'origen de la novel·la negra espanyola, responia que les seves novel·les no eren negres sinó sèpies: fotografies d'un passat entre el personal i el col·lectiu. Va retratar les transformacions del Raval, on avui disposa d'una plaça, però també les del teixit industrial del Poblenou. I les de la cuina plorada de Casa Leopoldo.

Ara, la memòria de Barcelona es veu amenaçada per una altra transformació: els canvis que puguin suposar l'abandonament del monestir de Pedralbes per les Clarianes. Ha estat residència de l'ordre religiosa en els gairebé 700 darrers anys: des de 1327. El mes vinent, si no hi ha cap imprevist, les tres monges que queden (totes elles d'edat avançada) es traslladaran a Vilobí d’Onyar (la Selva).

El monestir i el seu entorn són un conjunt emblemàtic de la ciutat. L'ordre de Santa Clara d'Assís, com la resta de les franciscanes, compaginen la contemplació, el treball i l'atenció als pobres. Aquells que preocupen l'abadesa que va recordar a Donald Trump que no tothom és milionari per herència. O per robatori.

En els darrers anys ha acollit també exposicions. Durant un temps va ser fins i tot la seu barcelonina de la fundació Thyssen. Part de la seva supervivència està vinculada a la col·laboració (i aportacions) de l'Ajuntament de Barcelona que el 2022 va signar amb l'ordre un conveni que havia de tenir 75 anys de vigència i que podia ser renovat per altres 75.

Tempus fugit. Si ja ningú es pren seriosament l'eternitat, molt menys tres quarts de segle. Una vida sencera per a un particular. Apenes una batzegada per a una ciutat mil·lenària.

El ventall laic i racionalista que barreja Europa des del segle XVIII s'ha endut bona part de les vocacions religioses. Barcelona disposava de nuclis monacals i conventuals en gairebé tota la ciutat. Sant Pau del Camp era tan important que el seu abat va arribar a estar associat a la presidència d'una cosa semblant a l'actual Generalitat. És un canvi més.

En menys de tres segles Barcelona va liquidar els restes de les seves muralles i va crear l'Eixample. I després es va produir l'annexió de municipis veïns i la urbanització de terrenys agrícoles. L'entorn mateix de Pedralbes, fins a la Diagonal, era fins fa poc un conjunt de camps de conreu amb masies aquí i allà. Encara queda un fragment de naturalesa a les seves espatlles: el Parc de la Oreneta. És d'esperar que no acabi transformat en centres educatius o residències de potentats.

El monestir de Pedralbes va néixer per l'impuls d'Elisenda de Montcada, esposa de Jaume II d'Aragó. Va voler que estigués al càrrec del Consell de Cent i, fins avui, l'Ajuntament de Barcelona ha complert amb la voluntat d'algú que, es miri per on es miri, no pot influir en les decisions del present.

Ben està conservar el patrimoni històric i artístic del monument, però si l'Església catòlica l'abandona no pot pretendre que les despeses de manteniment vagin a càrrec de l'erari públic sense altres compensacions. Ara les aportacions permetien que el conjunt s'obrís a les visites al públic i fins i tot s'organitzaven alguns concerts a l'església, amb la presència de les diverses corals del districte.

Els bisbes catòlics es van afanyar a aprofitar-se del catolicisme d'Aznar i els seus acòlits per inmatricular (apropiar-se de) innombrables propietats. Si no poden mantenir-les, que les deixin a les autoritats actuals, hereves reals d'Elisenda de Montcada.

Té raó l'alcalde, Jaume Collboni, la decisió de seguir o no en l'edifici correspon a les Clarianes. Però convindria ordenar el futur del conjunt, esplèndid en si mateix, abans que es converteixi en un altre niu d'okupes.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial