El fenomen ha agafat força en els últims anys. Guarda relació amb la legislació dels polítics, que es senten pressionats per la societat i, en moltes ocasions, es sobrepassen per cobrir-se les esquenes. Els casos de corrupció han fet femella, i la idea que ha prevalgut és la de situar traves, la de reclamar informes de tot tipus abans de firmar qualsevol decisió. ¿Era necessari? ¿Ha resultat, en realitat, contraproduent?
El que s'ha generat és un por enorme per part dels funcionaris. Els alcaldes ho admiteixen. De fet, ara ho denuncien. Ho va deixar clar aquest passat dijous l'alcaldessa de La Garriga, Meritxell Budó, en un debat al Cercle d'Economia, juntament amb l'alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, i al de Martorell, Xavier Fonollosa.
“Clar que volem prendre una decisió de forma breu, clar que volem permetre una llicència o un permís en poques setmanes o en dos mesos, quan ens vénen a veure les empreses amb determinats projectes, però no podem”, va assegurar.
Per què? Perquè se demanen informes sectorials que necessiten el seu temps. Els funcionaris municipals no volen assumir riscos. “I el risc zero no existeix”, a judici de Budó. La legislació, amb garanties de tot tipus, amb precaucions constants, afegeix una lentitud a tot el procés.
I els ciutadans el que veuen és una administració local lenta, que sembla que vol fer les coses, però que es veu incapaç. I el curiós és que de totes les administracions és la més accessible i àgil.
És a dir, les bones intencions acaben en paràlisi. “Hi ha por, perquè hi ha aversió al risc, ningú vol arriscar-se”, deia Balmón. Ell firma, --va assegurar—el que creu oportú i després ja veurà quines conseqüències té. ¿És un temerari?
La qüestió és que els alcaldes –que, d'altra banda, són els únics en els últims anys que han pres decisions en àmbits com l'habitatge—es veuen limitats per les pròpies lleis que els havien de protegir. Qui paga és el ciutadà, que no entén aquest corsè tan estret.
No és una qüestió menor. No es tracta de desregularitzar. No es tracta de posar en marxa una mena de barra lliure, sinó de buscar l'equilibri necessari. El que prima és la desconfiança. S'entén que les empreses intentaran burlar les lleis, d'obtenir els màxims beneficis. El fet és que això ha passat, però paguen justos per pecadors.
Les administracions no poden actuar des de la desconfiança. Sí poden –haurien de ser més permisives, permetre d'entrada que es posin en marxa molts dels projectes que es presenten, i passar comptes després, per veure si, realment, s'ajusten a les exigències legals vigents.
És el model anglosaxó. Alguna cosa haurà de copiar-se d'aquest sistema, el que s'entengui que és més pràctic i que no posa en perill els valors compartits.
El curiós és que alcaldes de diferent signe, de localitats amb característiques molt diferents, tinguin clar que el problema és aquest. Avui, en un municipi com Barcelona, Cornellà, Martorell o La Garriga, els funcionaris tenen por d'autoritzar qualsevol projecte que els arriba. I els informes s'amunteguen a les taules dels ajuntaments. Què han de fer els alcaldes?
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial