Després de la segona guerra mundial, la idea d'uns visionaris va donar lloc al que avui coneixem com a Unió Europea, més una superestructura que un macropaís que en molts llocs es veu només com a burocràcia grandiloqüent amb la qual és difícil identificar-se.

A les cantonades del continent molts ciutadans van sentir enveja del nou projecte i vergonya de les seves nacions, aïllades per les dictadures que les governaven. Tot i que Espanya i Portugal s'hagin integrat a la Unió, els seus nacionals encara fem servir el terme Europa com a quelcom llunyà del qual no formem part, com si no l'haguéssim acabat de digerir.

Han hagut de ser personatges com Vladimir Putin, amb el seu afany per desmembrar la UE, i Donald Trump, amb el seu desig de empobrir-la, els que actuïn com a catalitzadors del sentiment plurinacional que animava els pares fundadors. La amença ens ha obert els ulls sobre les avantatges del nostre mode de vida.

“Els nostres veritables enemics som nosaltres mateixos quan oblidem la nostra fortuna”. Així rezava l'eslògan central de la manifestació del dissabte passat a Roma, un lema que al•ludia a les garanties fonamentals que ens ofereix una Unió Europea a la qual ens hem acostumat com a quelcom que està allà de tota la vida, natural, però que en absolut ho és.

El moviment que va portar a aquesta manifestació transversal va néixer d'una simple columna periodística al diari La Repubblica. El seu autor cridava l'atenció sobre la necessitat de reivindicar el projecte que van defensar aquells savis que van viure els desastres de les dues guerres mundials i que es van proposar evitar una tercera; que van veure clar que el camí era una Europa -forta- unida entorn d'una cultura comuna.

En la manifestació, van participar persones de tots els perfils polítics, tot i que les cúpules d'alguns partits de dreta italiana es van abstenir: els compromisos adquirits amb Trump i Putin els lliguen les mans. Va ser un senyal d'esperança, el crit d'una ciutadania que valora la democràcia, que sap que no és gratuïta i que cal defensar-la.

Els espanyols tenim l'obligació d'implicar-nos. No és una opció política, sinó ciutadana. I més en aquests moments, quan la intimidació física que havien patit els països limítrofs del denominat Teló d'Acero ha arribat a les nostres fronteres, fins i tot les han creuat en forma de constants incursions cibernètiques de Rússia.

Jaume Collboni va estar dissabte a Roma, com tants alcaldes italians. No era l'organitzador, com tampoc ho era Javier Cercas, que també es va dirigir als reunits, tot i que ell ho va fer a través d'un vídeo; els dos únics espanyols coneguts que van participar a l'acte de patriotism€europeu.

¡Encoratgi's, alcalde! Promogui alguna cosa semblant a Barcelona, i demane ajuda a l'escriptor de Girona, sense experiència en aquest tipus d'esdeveniments, com ell mateix reconeix, però valent defensor de la civilització i de la democràcia. Estic segur que s'ompliria de sobres la plaça Cinc d'Oros, que podria ser l'equivalent barceloní de la plaça del Popolo romana. Barcelona, Catalunya, Espanya i Europa ho necessiten.

Potser que alguns acusin llavors l'esquerra de defensar Europa. ¡Vaja acusació! Els fets i la història desmentiran el despropòsit perquè en aquest país mai ha hagut partidaris de la UE més decidits que els lobbies empresarials i les patronals. L'autarquia franquista, a més, va empènyer els demòcrates espanyols, especialment els de centre dreta, a abraçar l'europisme com a signe d'identitat i mirall en què mirar-se. Que els preguntin, sinó, als nacionalistes catalans. 

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel€ligència artificial