El Govern català acaba de anunciar com ha gastat els diners dels pressupostos de 2024. El transport s'ha emportat 1.994 milions d'euros. Una quantitat considerable tot i que, a la vista dels resultats, insuficient.

Cal comprendre-ho. Els serveis públics sempre necessiten més diners perquè els ciutadans es tornen més exigents a mesura que els serveis milloren.

Un paquet de tabac a terra gairebé no es nota si el carrer està ple de brutícia, però crida l'atenció en una zona neta. Es tracta d'una maledicció: com millor ho fa una administració, més se li demana i més es critica.

A Barcelona, per exemple, és una petició recurrent l'extensió de la targeta rosa a tots els jubilats. L'argument principal és que a Madrid la tenen. Mal assumpte: els drets no són comparatius sinó objectius. Pagar el transport als directius de les empreses de l'Ibex (molts d'ells superen els 65 anys) manca de sentit.

El diners dels pressupostos sempre són escassos i formen part de la tasca dels governants administrar-los amb prudència en lloc de malgastar-los.

No sempre ho fan. Quan la gent dispara amb pólvora del rei (dinero ajeno) acostuma a ser molt més rumbosa que si ha de treure diners del propi moneder.

A l'Àrea Metropolitana de Barcelona la veritable injustícia no és que els majors amb ingressos suficients hagin de pagar el transport públic. No. El veritablement injust és que el transport sigui gratuit fins als 16 anys... per a tots! També per als fills i els nets dels directius de l'Ibex.

El transport públic, com ha assenyalat el secretari de Mobilitat, Manel Nadal, necessita molt diners per a inversions. I no només en Rodalies, de manera que cal començar a revisar la política de subvencions indiscriminades.

Les subvencions haurien de respondre a dos criteris: nivell d'ingressos i necessitat de moure's per treball o estudis.

La  targeta dels nens (que tenen molt poca mobilitat obligada) seria un bon començament. Inicialment es denominava T-12 i era per als joves menors de 12 anys. El 2017 va passar a dir-se T-16 i amb això es va ampliar l'edat per utilitzar-la.

No hi ha hagut mai oposició a aquesta despesa perquè els demagogs (ara anomenats populistes) van guanyant terreny en la vida pública.

Un altre debat seria considerar el transport públic urbà com un servei universal i fer-lo gratuït completament amb l'objectiu de reduir dràsticament el trànsit de vehicles privats.

Una mesura així exigiria no pocs canvis i inversions i, després de tot, no és aplicable de la nit al matí.

Sí es podria, en canvi, afavorir el transport públic a base de facilitar els seus moviments protegint l'ús del carril bus, tantes vegades invadit. El dia de Sant Jordi el seu pas per alguns carrers va quedar limitat. Segurament era raonable. Però no hauria estat malament garantir els seus moviments en els pocs carrers que els van ser habilitats.

La falta de control en els creuaments va acabar provocant embussos en el trànsit en general i afectant a les línies d'autobusos en particular.

Sant Jordi és una festa encantadora, però no tot el món deixa de treballar aquest dia. Ni té tothom la feina al costat de casa, de manera que la necessitat de mobilitat continua i, després de tot, no va ser garantida.

A propòsit: llegir és fantàstic (si el llibre és bo) i regalar roses queda molt bonic. Però dona certa grimita pensar com aquest dia es converteix tot Catalunya en un immens mercat amb diners que canvien de mans i no generen impostos. L'import de set milions de roses venudes donaria una pasta que es podria destinar, per exemple, al transport públic.

Però, un cop més, els partits es dediquen al populisme barat. Per això una pujada de sou constant, com ha estat la del salari mínim interprofessional, ha acabat generant controvèrsia quan ha arribat al llindar en què havia de pagar impostos. I, per més inri! amb l'esquerra encara encesa la demagògia barata.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial