El darrer baròmetre municipal consolida el PSC com a primera força i en Jaume Collboni com el candidat preferit pels votants, a més de ser l'escollit amb més possibilitats d'ocupar l'alcaldia quatre anys més, després de les properes eleccions.
No té res d'estrany. El comportament dels diferents grups municipals gairebé en fa inevitable. Dia a dia s'esforcen per demostrar que la ciutat els importa un rave.
Els interessos dels regidors són clars i senzills, els mateixos del partit que els va incloure a les llistes. I diversos d'aquests partits tenen una consigna única: impedir la governabilitat. Aquí, allà i més enllà.
Es comporten d'acord amb el que abans es deia (despectivament) la partitocràcia. El govern dels partits, aliè a la voluntat democràtica.
Un exemple il·lustratiu: gairebé a la mateixa hora en què Albert Batet, portaveu de Junts al Parlament, acusava a Salvador Illa de no defensar els interessos dels catalans, subordinant-los als del PSOE, el seu partit votava a l'Ajuntament de Barcelona en contra de la modificació de la clàusula que obliga a reservar el 30% per habitatge social en noves construccions.
Una norma que, com es demostra amb les xifres en la mà, no només no ha ajudat a fomentar l'habitatge social sinó que ha resultat contraproduent.
El grotesc és que Junts rebutja aquesta clàusula i fins i tot es va mostrar a favor de canviar-la durant el tràmit en comissió. Va arribar el moment crucial i es va imposar el que Puigdemont (que no és regidor) va creure que li convenia més: votar en contra per intentar desestabilitzar a Collboni.
Puigdemont mana i els regidors de Junts compleixen, tot i que suposi contradir-se a ells mateixos i perjudicar el conjunt dels barcelonins.
El comuns caminen gairebé pel mateix camí intentant minar el PSC per si Ada Colau intenta tornar... per marxar altre cop quan no guanyi.
El resultat és clar: la població valora l'esforç de l'alcalde, gairebé en solitari, perquè amb ERC mai se sap què pot passar. Dóna la sensació que pren les decisions en funció del que li mana el confessant a Oriol Junqueras: “Fill meu, has pecat; en penitència, vota amb els socialistes”. O al revés.
La millor tàctica és la de Vox: no fer res, seguint l'estela d'Abascal. Si parlen es els veu la ploma, de manera que el millor és passar desapercebuts. Com a molt, un exabrupte de tant en tant.
Una dada a tenir en compte, vist el resultat del baròmetre, és la possible entrada d'Aliança Catalana al consistori alhora que s'esvaeixen les perspectives de la CUP. ¿Transvasament de vots entre els extremismes nacionalistes? Conviu no menystenir-ho. Quan s'ubiquen els hipotètics interessos de la pàtria per sobre de qualsevol altra consideració, els beneficiats solen ser els que es presenten com a patriotes.
En el cas de Junts, els interessos de la ciutat coincideixen, diuen, amb els de la pàtria catalana, que casualment són els del partit i que, oh sorpresa! són els mateixos que els del seu líder circunstancial. Aquest que té casa i compte corrent a Waterloo (Bèlgica).
Junts adueix que no pot ajudar als socialistes perquè els van estripar l'alcaldia a Xavier Trias. Passen per alt que els seus regidors van impedir que a Girona fos alcaldessa la candidata més votada: Silvia Paneque, del PSC.
Jugar sempre a impedir el joc del contrari, retallant-li les cames si calgués, pot omplir d'alegria els incondicionals de l'equip propi, però és una irresponsabilitat. Tot i que alguns juguen així per la complacència dels àrbitres, que en aquests assumptes es diuen jutges.
La trifulca per la trifulca només proporciona municions als enemics de la democràcia, per la via de proporcionar-los arguments contra la partitocràcia. Això argumentava Franco; ho va fer també Fraga i segueixen en l'estela els seus deixebles: Aznar i Feijóo, posant en dubte un dia rere l'altre els resultats de les urnes, fins i tot quan guanyen (el PP va ser el partit més votat en les últimes generals) però amb un resultat insuficient.
I és que, en realitat, no és que no els agradi el resultat, sinó que no els agraden les urnes.
Cal reconèixer que el PP català és molt més prudent i, almenys de moment, no s'ha apuntat a l'insult. Tampoc a Barcelona. Hauran de tenir cura, perquè el dia que mani Ayuso igual són substituïts per algú partidari de l'embolic.
De moment, qui s'en beneficia és Jaume Collboni que tracta de governar i està començant a ser apreciat fins i tot per alguns que no el van votar. Ell hi posa de la seva part, però les millors ajudes li arriben de l'oposició. Impagables!
*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial
