El títol es refereix a la queixa de l'Arquebisbat de Barcelona pel cartell de les festes de la Mercè d'enguany. I no és tant perquè la imatge pugui ridiculitzar la patrona de la ciutat, sinó perquè Juan José Omella ha assenyalat una veritat com un temple: l'Ajuntament hauria d'establir d'una vegada i de forma clara la línia que separa la gresca popular que impulsa i subvenciona de les celebracions eclesiàstiques de les quals pretén distanciar-se.

L'exclusió de la missa oficial de la Mercè del programa d'actes és un pas en bona direcció perquè contribueix a deixar les coses al seu lloc. Ada Colau va fer bé en el seu dia, encara que la seva fos una manifestació d'aquest laïcisme bel·ligerant que tant disgusta al cardenal.

Jaume Collboni podria mantenir el laïcisme educat que separa Estat i Església i superar la difícil assignatura de conciliar la festa major de Barcelona amb el dia de la seva patrona, una verge que dóna nom a una ordre religiosa i que és senyora d'altres ciutats del món.

Diria que la protesta pel cartell és una crida d'atenció en aquesta línia. Oi, ve a dir, atingueu-vos a les vostres celebracions sense envair les altrui, mantingueu les distàncies i, per descomptat, a més no us rieu de les figures que nosaltres venerem, que són justament en les quals vosaltres us inspireu per als vostres esdeveniments més populars. No ens utilitzeu d'aquesta manera, i sigueu coherents.

O el que és el mateix: com resoldre la contradicció que suposa convertir les festes religioses –o d'origen religiós-- en trobades de diversió, convivència, veïnatge, comunitat, fins i tot d'identitat, mentre en aquestes celebracions es menysté la seva espiritualitat i es menysprea als conciutadans creients.

Donen la impressió que els 10 mesos que li queden a Omella per a la jubilació no seran un període de resignació i de silenci davant del món que l'envolta.

Seria incongruent amb la seva trajectòria --recorden el capot que va donar a Gabriel Rufián des de Twitter?--. I probablement també ho seria amb l'encàrrec del nou Papa, León XIV, als seus missioners: cal donar un pas endavant per posar-se al dia, per reivindicar el catolicisme i els seus valors en una societat en la qual –més que mai-- el que no apareix i no es fa sentir, tampoc existeix.

[Les rèpliques a la crítica de l'arquebisbat per part del consistori i del creador del cartell, Lluís Danés, tenen poca consistència. Està clar que la imatge d'aquest any evoca una composició religiosa amb aquella llum divina de les il·lustracions tan presents en les escoles espanyoles dels anys 50 i 60. De la mateixa manera que cap de les altres 45 obres dels consistoris democràtics havia entrat en aquest terreny. Basta amb fer un cop d'ull a les creacions de gent com Nazario, Ràfols Casamada, Perico Pastor, Guinovart, Arranz-Bravo, Llimós o Tàpies. Van recollir amb més o menys encert l'esperit de la festa, però no li van posar el zasca en safata a l'Església.] 

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial