Decepcions monàrquiques d'ahir i avui
Arriben els Reis Mags i provoquen una especial il·lusió, que els més grans també van tenir i que es va truncar quan van conèixer la veritat, també la institucional
Sé que pot semblar ridícul, per, a els meus 68 anys, encara no he superat el trauma infantil de descobrir, gràcies a un company de l'escola, que els Reis Mags d'Orient no existeixen, que són els pares de família els que interpreten cada any aquest paper. Tíldinme d'exagerat, si us plau, però encara recordo el moment del trist descobriment com un dels més desgraciats de la meva vida.
Recordo el somriure de superioritat de l'alumne pícar que gaudia enviant els meus somnis a fer punyetes. Penso en la meva insistència a no creure'l, i en com esperaria a veure els meus pares perquè desmenteixin aquest arròs cabal. I recordo l'expressió fatalista del meu progenitor quan va reconèixer que, efectivament, allò dels Reis Mags d'Orient era una enganyifa, un timo, una presa de pèl, però que també era una costum de la Nit de Nadal catòlica i que com a tal s'havia de respectar.
Una enganyifa
Després vaig pensar que només li va faltar afegir que calia ser tonto per empassar-se tota la patrania. Com no em vaig adonar que era impossible que els Reis Mags visitessin totes les ciutats i pobles d'Espanya, com si tinguessin el do de la ubiquitat? Com no vaig reparar en què les seves barbes eren falses i cantaven a cent metres de distància? Com no vaig observar que Baltasar era un blanc amb la cara pintada de negre? Doncs suposo que perquè estava decidit a empassar-me el que em tiraven.
Els patges ballen a la Cavalcada de Reis de Barcelona
El Nadal d'aquell any va ser especialment trist. I, el que és pitjor, el descobriment de l'enganyifa monàrquica em va marcar per a tota la vida i em va portar a treure'n unes conclusions molt dures sobre l'existència. Així començava la vida? Amb una patrania a càrrec, a més, dels teus propis pares?
L'escriptor anglès Evelyn Waugh mai no es va distingir pel seu amor al gènere humà i la seva fe en l'existència. Quan un dels seus fills era petit, el va pujar a una taula i li va dir que es llancés als seus braços. Que no es preocupés, que ell el recolliria a l'aire. El noi es va llançar. El seu pare es va apartar. El minyó es va donar un cop de cura contra el terra. Mentre plorava de dolor, el bonic de l'Evelyn va rematar: “Perquè no et fies ni del teu pare”.
L'emèrit
Franment, no sé què és pitjor, si allò de l'Evelyn Waugh o allò del meu pare. Perdonin que insistisqui, però una vida que comença amb un engany com el dels Reis Mags és una vida que comença molt malament i que no t'apropa a la confiança en els teus semblants. I com a primer encontre amb la monarquia no es pot dir que sigui gran cosa.
El Rei emèrit d'Espanya, Joan Carles I, en una imatge d'arxiu / EFE
Molts anys després d'aquell Nadal funest, em vaig haver d'enfrontar als traulars d'una monarquia del món real, l'espanyola, personificada en la figura de Joan Carles I, el nostre inefable rei emèrit. Sense arribar a les alçades d'engany de Gaspar, Melcior i Baltasar, jo m'havia passat un munt d'anys convençut que Joan Carles havia salvat la democràcia, havia enterrat el feixisme (encara que Franco l'havia col·locat al seu lloc: ja se sap que no es pot fer una truita sense trencar-li els ous a algú), havia cregut fermament en la democràcia i havia mantingut una conducta moralment irreprotxable.
Tot això per acabar descobrint que quan el cop d'estat no sabia ben bé on amagar-se, que trinxava comissins d'on podia, que es beneficiava de tot el que es mogués ( que només anaven a treure-li els diners) i que, en resum, es comportava com un autèntic pallasso al que, com ell deia, calia donar-li-ho tot fet.
Decididament, no tinc sort amb les figures reals. De petit em fan el timo dels Reis Mags d'Orient, que segueix tenint-me angoixat fins avui.
De gran descobreixo que el gran paladí de la democràcia espanyola és un botifler que només pensa en follar i agafar pasta d'on pugui. Ningú té més motius que jo per declarar-me republicà. Però si no puc evitar sentir-li cert estima a Felip VI és perquè els nostres polítics que anhelen la tercera república em donen més por que un núvol.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
