El debat entorn a l'habitatge té una singularitat respecte a qualsevol altre dels que es produeixen en aquest país: connecta amb les preocupacions dels ciutadans, de tots ells perquè no depèn de les seves ideologies.

Per primera vegada, un boom immobiliari s'ha traslladat als lloguers amb la mateixa pressió que a la compra-venda, la qual cosa ha fet que l'accés a aquest dret bàsic no afecti només a aquells que desitgen adquirir una vivenda, sinó a totes les capes socials i especialment als joves en situació d'emancipar-se .

Cal fer alguna cosa i atendre com en tantes altres activitats a la regla de la prova i l'error. Pot ser que hi hagi poques certeses absolutes en aquest assumpte, però una d'elles és que l'Administració ha de fomentar l'habitatge protegit –públic i també en col·laboració amb la iniciativa privada-- destinat a aquells que no poden pagar els preus actuals.

La condició sine qua non és que el parc protegit, que ara a Barcelona no arriba ni al 2% de les vivendes, mai abandoni la seva condició ni s'integri en el mercat lliure. D'haver estat així en el passat, avui més del 11% de les vivendes espanyoles tindria aquesta protecció, per sobre de la mitjana europea.

Per aquesta raó, el primer compromís que ha d'assumir Jaume Collboni entorn de la seva proposta que la UE destinï fons per a les grans capitals sacsejades per l'encariment de l'habitatge és que aquests pisos mai deixi de ser protegits.

I a partir d'aquí, totes les propostes han de ser realistes, han de ser més pragmàtiques que ideològiques. Un exemple clar del que s'ha dit és el que succeeix amb l'ordenança que obliga a destinar el 30% de les promocions a habitatge protegit, que no funciona en la seva redacció actual.

Joan Ramon Riera, el comissionat de l'habitatge de l'Ajuntament de Barcelona, diu de manera assenyada que qui pretengui obtenir una rendibilitat superior al 10% d'una vivenda haurà de marxar amb la seva inversió a una altra part. No obstant això, el límit de les rendes que ara es posarà als lloguers temporals i que s'aplica en els residencials a penes compensa la inflació; no parlem ja en els pisos els propietaris dels quals s'inclouen a la Borsa d'Habitatges de Lloguer del consistori.

Sempre s'ha considerat que la rendibilitat adequada d'un habitatge en lloguer és la que empata amb la retribució del bon del Tresor a 10 anys, que en aquest moment voltant el 3,6%; és a dir, molt moderat. Garantir un benefici coherent per part de les Administracions augmentaria l'atractiu per als propietaris aliens a la usura i a l'especulació.

Amb plantejaments realistes capaços d'atraure als inversors privats, les polítiques d'habitatge no només tindrien més èxit, sinó que deixarien en evidència els partits que prefereixen veure-les venir i lliscar el bulto. Partits com JxCat i ERC, que mantenen una actitud incomprensible buida de propostes o plena d'iniciatives impossibles. Impedir que un altre alcalde es pengi la medalla és prioritari, abans de qualsevol mesura, per eficaç que pugui ser. 

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial