El 20 de setembre de 1977 una bomba posada per un grup terrorista d'extrema dreta va explotar a la seu de la revista El Papus, situada a la plaça de Castella. Va morir Juan Peñalver, conserge que, a més, no era d'esquerres. Simplement es guanyava la vida amb una feina.

Al local hi era llavors el dibuixant Adolfo Usero que va sobreviure a l'atemptat. Excel·lent artesà d'ampli registre, capaç del realisme dur i de la caricatura satírica o gentil. I amabilíssima persona. Va sobreviure i va seguir dibuixant a la revista. Altres van abandonar.

La por és lliure.

Adolfo ha mort aquesta setmana al mateix Madrid on va néixer el 1941. Va viure no pocs anys a Barcelona, antiga capital de l'edició il·lustrada, amb l'editorial Bruguera al capdavant. Feia un temps que havia tornat a la ciutat on va néixer i créixer en un mal anomenat “llar” de l'Auxili Social. Allà va fer amistat que l'ha acompanyat tota la vida, amb el també dibuixant Carlos Jiménez.

Després de la bomba, El Papus es va traslladar a un edifici de l'avinguda de la Meridiana. A la planta baixa hi havia Hipercor. I en els soterranis, l'aparcament on ETA va posar una bomba inclement.

Usero va romandre a El Papus fins que la revista va desaparèixer, no sense abans haver estat perseguida pels jutges franquistes que es mantingueren en el càrrec i pels fiscals franquistes que els acompanyaven.

I pels funcionaris de la dictadura que seguven campant a les seves amplades.

El consell de redacció se celebrava els dilluns, comandat pel gran capità de la revista: Ivà (Ramón Tosas). Estaven pràcticament sempre, a més de Usero, el dibuixant Ja i el periodista Albert Turró. Molt esporàdicament acudia el mestre Vázquez, que signava les seves històries com a Sapo.

Van passar per allà també els editorialistes que van signar successivament una columna tots amb el nom d'Eddy Thorial.

El primer va ser Antonio Franco; l'últim, Enric Sopena.

En algun moment van formar part de la revista altres destacats barcelonins: Joan de Sagarra, Maruja Torres. També el madrileny Ramoncín, a qui llavors se'l coneixia més com “el rei del pollastre”.

És millor no fer l'inventari de les absències. Ferir.

El terrible és que avui seria molt difícil una revista com El Papus. Els seus autors, redactors i dibuixants, viurien perpetuament als jutjats, assetjats pels Advocats Cristians i altres espècies intolerants que, quina casualitat!, sempre troben un jutge que els entengui.

Li està passant a no pocs humoristes als quals s'els nega el dret a prendre's la vida i les costums i les creences pròpies i alienes. Per ridícules que siguin.

Encara pot ser que hi hagi gent amb voluntat de resistència. Després de tot, l'arbitrarietat ja es donava llavors.

Ja era l'autor d'unes històries protagonistes per una monja anomenada Sor Angustias de la Crus, amb les entranyes més negres que l'hàbit. Vivía en una residència i gaudia maltractant els ancians.

Sor Angustias va morir perquè un dia la revista va rebre una trucada d'un funcionari del Ministeri d'Informació. O s'acabaven aquestes històries o la revista seria tancada. El pitjor és que podien fer-ho. I que ho feien.

Van succeir unes històries de vides paral·leles titulades “Home ric, home pobre”. El ric podia ser un rei d'un país d'occident, posat en el càrrec per un dictador; el pobre, qualsevol reietó del llavors anomenat tercer món contra el qual hi havia llicència per ridiculitzar-lo.

Per molt menys s'han presentat denúncies en els últims mesos.

El Papus responia a una consigna: “Ni Déu ni amo”, a la qual Ivà afegia de tant en tant “ni CNT”. Quan ho deia, Usero ria. Alegre, com estava gairebé sempre.

Un dia Ivà va arribar a la redacció amb un pòster que havia comprat en algun lloc. Era de l'època de la república i duia un lema: “La llibertat no es dóna, es pren”. A Usero li va encantar la imatge i la idea, però em la va cedir. Està penjat a la meva despatx.

Usero i els seus companys d'El Papus van decidir ser lliures contra les atadures que van voler imposar-los jutges, fiscals, funcionaris i algun polític més que sostenia que criticar l'esquerra era fer el joc a la dreta. Algú recorda?

Enfront de denúncies, qüestions judicials, bombes; enfront de tots els perseguidors de les llibertats convé mantenir la consigna: ni Déu ni amo ni CNT.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial