El camí ja s'ha traçat. Dos anys després de l'elecció del nou alcalde de Barcelona es pot establir una full de ruta tant del que podria haver estat Barcelona com del que serà a partir del proper mandat. Jaume Collboni té clar per on vol transitar, com reflexa en l'entrevista d'aquest diumenge amb Metròpoli, respecte, per exemple, a la mesura del 30% de vivenda protegida.
Està Collboni on sempre ha estat la socialdemocràcia. Potser no cal inventar res de nou. Les possibles reaccions davant la involució democràtica que es viu a tot el món occidental no haurien d'anar gaire lluny. És a dir, davant els canvis, el que prima és mantenir un món que va funcionar. I que sempre ha respectat les regles del joc.
La socialdemocràcia beu directament del lliberalisme polític. I és això el que es deu defensar: equilibri entre els diferents poders, un estat que sigui just amb els que van voler el vetl de la ignorància en néixer, com ens va ensenyar John Rawls, i que ofereixi oportunitats al nombre més extens possible de persones.
D'aquí no es mou Collboni, que insisteix que per repartir el primer que s'ha de garantir és la creació de riquesa. La ciutat serà el que vulgui ser la seva societat civil, els seus emprenedors i el seu teixit associatiu i empresarial.
El govern municipal, amb unes competències limitades, el que pot fer és compensar, guiar i oferir algunes receptes. Una, per exemple, que és polèmica perquè perjudica alguns sectors econòmics, és la que proclama que la vivenda és per habitar-la, i no ha de ser un element d'especulació.
Davant això, es presenta una disjuntiva interessant. Si el govern municipal ha decidit que els pisos turístics tenen un horitzó de caducitat, el novembre de 2028, i això beneficia als hotelers, com és possible que aquests critiquin amb molta duresa la mesura de pujar la taxa turística?
No és la mesura de Collboni sobre els pisos turístics favorable als interessos dels hotelers? L'alcalde ho assenyala una vegada i una altra: els turistes tenen albergs, hotels i pensions al seu abast. Ja està. Es pregunta Collboni, i en això encerta, ¿per què les plataformes de tot tipus, siguin de mobilitat o de menjar, volen imposar un determinat model de societat i de ciutat?
El model ho ha de decidir la ciutadania, a través del seu vot, i són els seus representants, en institucions marcades pel lliberalisme polític –que a ningú se li oblidi—els que han d'acordar i marcar les prioritats.
És un model d'esquerres el de Collboni? De veritat una socialdemocràcia que posa l'accent en la generació d'oportunitats s'ha d'etiquetar d'esquerra, o pot ser un lloc ampli de trobada?
Per això, el que marca Collboni ara és ja el proper mandat municipal. Ha comprovat l'alcalde socialista que amb deu regidors tot és massa complicat. Pot governar, perquè, en part, té el suport d'ERC, que li ha permès ara una partida d'inversions a tots els districtes de Barcelona.
Però no pot dur a terme mesures tan importants com la reforma del 30% de vivenda protegida, o l'ordenança de civisme, que és absolutament crucial.
El que es dibuixa és un escenari on Collboni està al centre. Li queden dos anys per convèncer la ciutadania que necessita més suport per governar amb més possibilitats de transformació.
Li queden dos anys per seduir una part de l'electorat que es va inclinar per Junts o pels comuns i que veuen com aquestes dues formacions polítiques s'han autodescartat per col·laborar en res.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
