A qualsevol debat seriós sobre la habitatge, el primer que es planteja és la seguretat jurídica, sobretot la dels propietaris, la que més incideix en la nefasta situació que vivim.

Amb els números ben fets, el rendiment d'un pis turístic a Barcelona no supera al d'un lloguer residencial, segons els càlculs de l'economista i catedràtic José García Montalvo, que ha tingut molt en compte la tributació de totes dues rendes.

Un al·licient poderós del lloguer turístic és precisament l'escàs risc d'impagament; és a dir, la certesa del ric, l'elefant a la sala, com també coincideixen experts tan distants com la presidenta de Hàbitat3, Carme Trilla, i el president dels promotors catalans, Xavier Vilajoana.

Aquesta és la raó per la qual molts propietaris d'immobles opten per vendre o llogar a turistes i fugen del lloguer tradicional.

Aquests testimonis es van poder sentir en un debat de la setmana passada a les jornades del BCN Desperta!, on es va abordar la qüestió de l'habitatge des de diverses perspectives.

Un altre aspecte de la qüestió que suscita un acord generalitzat entre els especialistes és la necessitat d' augmentar la densitat de les zones residencials quan sigui possible i raonable.

Es tracta d'un mecanisme de resultats no troncals, com és la construcció de pisos, però sí molt útil. És interessant perquè el seu recurs permet fer habitatge digne, com diu l'alcalde de Cornellà, Antonio Balmón, sense necessitat d'augmentar en la mateixa proporció la inversió pública en estructures de mobilitat, educació i sanitat.

S'hi pot arribar per diferents vies; mitjançant un model de construcció en què s'estableixi un mínim de vivendes per hectàrea, com el que s'aplica a Holanda i que tant agrada a Balmón; agilitzant la transformació de baixos comercials en habitatges; o dividint pisos de grans dimensions en diverses vivendes.

Un altre sistema que pot ajudar és el que es coneix com la verticalitat, tot i que té els seus perills. Un d'ells és la remunta, el guany d'altura en edificis ja construïts que produeix monstres molt visibles –ofensius--, com els que trobem tan sovint a Barcelona.

José María Porcioles, l'històric alcalde franquista de la ciutat, va ser generós en permetre que els immobles esgotessin tota la seva edificabilitat a posteriori. D'aquí els adefesios als quals abans al·ludia i les reserves de vol que s'han quedat alguns promotors per si un dia poden treure l'últim dur a l'obra.

Molt de compte amb les remuntes, que només són tolerables si es fan amb gust i respecte a inquilins i veïns: la bona remunta és la que no es nota.

El cas més conegut d'aquesta rara avis és el de la Casa Dolors Salvadó, on van estar les oficines de Perlas Majórica i el bufet Cuatrecasas, a Diagonal amb Córsega.

El 2001, es va pujar una planta respectant l'estil de l'arquitecte Enric Sagnier, la cúpula esquinera i l'ornamentació de la teulada. Quan van desaparèixer les lones, ningú va poder apreciar la diferència.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial