L'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, oferirà aquest dimecres el tradicional ‘el alcalde respon’, el format que va idear Pasqual Maragall per donar compte, una vegada a l'any, de tots els plans municipals i amb la idea de contestar, més enllà del dia a dia, les preguntes dels mitjans de comunicació. Collboni ho farà aquesta vegada des de la Fundació Joan Miró a la muntanya de Montjuïc, amb la convicció que aquesta part de la ciutat ha de potenciar-se i ser el gran referent cultural i esportiu de Barcelona.
La qüestió és que Collboni està dibuixant una ciutat ambiciosa, amb moltes obres i projectes en marxa, però que no acaben de concretar-se per la manca d'una majoria de govern suficient que és cada cop més evident.
No es tracta que l'alcalde socialista no pugui governar, perquè ho fa, però s'apropa el mes de maig, l'equador del mandat i la mesura més important, la reforma de la reserva del 30% de vivenda pública en les promocions urbanístiques, segueix sense arribar.
Collboni hauria d'actuar ja i disposar de les majories possibles, més enllà de la retòrica. Amb això també podria responsabilitzar l'oposició, que es queixa de tot, però no aporta res.
La primera responsabilitat és de l'alcalde. Què ofereix, com vol afrontar aquesta reforma i amb qui voldria pactar-la?
En els últims dies s'ha pogut comprovar un acostament en diferents nivells. El passat dijous a la seu de Foment del Treball, i en un cicle de sessions que organitza Rethink Barcelona, es va poder apreciar que les distàncies entre Joan Ramon Riera, el comissionat d'Habitatge de l'Ajuntament de Barcelona, i el president dels promotors (Apce), Xavier Vilajoana, no són tan importants.
Hi ha un terreny de joc que pot ser compartit. Vilajoana no es va oposar al 30% com a concepte, però sí a com s'ha d'aplicar. És exactament la mateixa posició que defensa Jordi Martí, president del grup de Junts per Catalunya a l'Ajuntament, com va evidenciar en aquesta entrevista amb Metròpoli.
Collboni ho sap. La reforma, un cop aprovada, alliberaria recursos públics i privats, oferiria seguretat jurídica i podria obrir un període important per pal·liar la manca d'oferta en habitatge.
Es pot construir habitatge públic, en sòl públic, i que els promotors tinguin també altres terrenys per construir habitatge en el mercat lliure. És a dir, edificis diferents en funció del destinatari final. S'ha fet sempre. Tot i que l'Ajuntament encerta quan assenyala que l'habitatge públic no s'ha de concentrar a la perifèria de la ciutat.
Les administracions, com l'Ajuntament, han d'agilitzar els tràmits, ja que les llicències, abans de començar a construir, triguen fins a 12 mesos a concedir-se. Tot és massa lent.
Riera va assenyalar que la proposta de l'Ajuntament arribarà “aviat” i que no es vol enviar res al ple que no pugui comptar amb un ampli suport. Els números, però, són clars.
El PSC només pot pactar aquesta reforma amb Junts, i, potser, també amb ERC. Però no pot fer-ho amb els comuns, perquè aquests s'agafen al projecte inicial que en el passat mandat només va facilitar la construcció de... 26 vivendes, com el mateix Riera va recordar.
Això és políticament inviable avui? Ho haurà de decidir el PSC, amb Collboni al capdavant, però també Junts, que, més enllà de la queixa, en algun moment haurà de demostrar que vol impulsar polítiques per al conjunt dels ciutadans.
*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant la intel·ligència artificial