La conjuntura mundial i les pròpies circumstàncies de la ciutat marquen bona part de l'agenda de la legislatura de Jaume Collboni. Només dos dels seus predecessors democràtics, Pasqual Maragall i Joan Clos, van poder abordar grans projectes de transformació de Barcelona amb les mans -gairebé- lliures, tot i que la feina de Clos va consistir en gran manera en arrodonir el megaprojecte que havia posat en marxa Narcís Serra i que va culminar Maragall.
Gràcies a la designació dels Jocs Olímpics de 1992, el segon consistori democràtic va poder llançar-se a una empresa de les que fan època i que va suposar una nova Barcelona. El Fòrum Universal de les Cultures de 2004 va servir perquè Clos dedicara bona part dels seus dos mandats a modernitzar una de les zones més deprimides de la ciutat amb la creació del Barcelona 22@ i l'ampliació del litoral cap al nord.
Collboni no disposa d'un vehicle comparable als de Maragall i Clos, sinó tres mandats d'urgència -habitatge (*), turisme i seguretat- i un altre de millora, el de la muntanya de Montjuïc. Per complir amb l'últim aprofitarà el centenari de l'Exposició Universal de 1929, quan es va urbanitzar la muntanya.
El batlle vol desenvolupar una transformació de Barcelona a "escala petita" que en el cas del parc passa per no limitar-la a trobades esportives i concerts. Avui farà el seu balanç anual de l'estat de la ciutat des de la Fundació Miró, una forma de visualitzar la seva voluntat de treballar en una "nova centralitat cultural, esportiva i econòmica" per a Montjuïc.
La pròpia mida de Barcelona, la industrialització dels seus molls i la barrera física que suposa la muntanya amb els seus 173 metres d'altura expliquen la històrica separació de la ciutat i el mar. La neteja i urbanització del litoral nord i la nautificació dels molls no han acabat amb aquesta realitat d'una ciutat que vivia d'esquena al mar.
No és descartable que el reaprofitament de Montjuïc, l'explotació a fons dels seus desenes de jardins, recintes culturals i esportius -la relació de les seves instal·lacions és interminable- afavoreixi l'apropament dels barcelonins al Mediterrani, a més d'actuar com un pol d'activitat i oci.
No obstant això, potser un rentat de cara integral de la zona escapi del que podríem considerar "escala petita". Només la neteja, la il·luminació i la seguretat d'aquest extens solar, que inclou un barri sencer, suposen un esforç enorme sense retorn assegurat ni a mig ni a llarg termini.
És difícil que doni temps abans del 2029, evidentment, però un plantejament seriós, un disseny intel·ligent amb els recursos necessaris, podria convertir Montjuïc en el Central Park de Barcelona.
(*) [És curiós, però durant els mandats de Joan Clos el boom immobiliari va ser major, si cap, que el que ara viu Barcelona. No obstant això, en aquells anys l'habitatge no va ser la primera preocupació dels ciutadans ni l'Ajuntament va tenir el protagonisme d'ara en la difícil resolució del problema.]
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial