Veo que els Sirex actuen a Madrid el proper 7 de març en companyia de Loquillo, que sempre ha estat fan seu i s'ha deixat la pell perquè els pioners del rock a Catalunya siguin reconeguts com es mereixen i rebin el mateix tractament social que els cantautors antifranquistes (amb escàs èxit, atès el caparrós de les nostres autoritats).

Catalunya va ser la cuna del pop espanyol, tal com demostren la formació dels Sirex el 1959. No sé si els han concedit la Creu de Sant Jordi, però jo diria que se l'han guanyat amb tota justícia.

Els Sirex van estar actius (i triomfals) entre 1962 i 1971, any en què es van dissoldre per tornar-se a reunir el 1977. Des de llavors, es els pot considerar reincorporats a la escena musical espanyola. Jo diria que el motor del grup i responsable de la seva vigència és un senyor de la Barceloneta anomenat Antoni Miquel Cerveró, en art Leslie i al seu barri, l'Anxoveta.

Subjecte dinàmic com ningú, vaig tenir el plaer de conèixer-lo fa uns anys, quan militava a CiU i el vaig qualificar de roquer convergent. Ell em va dir que només pretenia lluitar pel seu barri, i me'l vaig creure (després van sortir unes suposades mangances financeres que mai es van aclarir -hi ha alguna cosa més convergent?-, però les vaig deixar passar perquè el tipus era molt simpàtic i m'havia agradat de debò).

Ja no recordo de què el vaig anar a entrevistar per a El País, però vaig passar un temps genial amb ell. El seu rollo working class era molt graciós. “Nosaltres no teníem pasta per anar a San Francisco o al festival de l'illa de Wight”, deia. “I al barri la principal diversió consistia a llançar-nos pedrades a la platja amb els gitanos, nen”.

L'home es presentava com una mena de redemptor de la Barceloneta o, com a mínim, com un agent social preocupat pel seu estimat barri. I et donava la benvinguda a la Barceloneta com si arribessis del planeta Plutó i haguessis trobat el guia ideal per no perdre't en territori desconegut.

Es parla molt del caràcter incandescent de Mick Jagger i Keith Richards, però l'Anxoveta segueix actuant als 81 anys. I fet un potro! No sé si encara exerceix de convergent, ni si les trapelleries de les quals se'l va acusar tenien una base real, però em dóna igual.

Encara que la Catalunya oficial es resisti a tractar els Sirex com es mereixen, Leslie, juntament amb els supervivents dels bons vells temps, segueix al peu del canó. Si no els inclouen a la catalanitat, allà ells. I mira que les cançons dels Sirex brollen catalanitat: recordem el de “que no quedi cap, cap, cap, cap DE lletjor”.

A la meva infància, el pop barceloní era una pugna entre els Sirex i els Mustang, comandats per Santi Carulla, que havia estat breument el vocalista dels Sirex. Per a mi no hi havia punt de comparació. Els Sirex componien les seves pròpies cançons, mentre els Mustang es dedicaven a gravar versions no gaire convincentes del repertori dels Beatles.

Els Sirex van arrasar a tot Espanya i van escalar els llocs més alts del hit parade nacional. De la seva època, només mantenen cert aire els Salvatges, gràcies a l'empenta del seu baterista, Delfín Fernández, un altre tipus sensacional que em va presentar el Sisa (havien anat junts a l'escola). I deixant de banda la nostàlgia i el revival, si algú es pren la molèstia d'escoltar els vells discos dels Sirex trobarà un material sonor amb fonament, que diria Arguiñano.

Potser algú es pregunti per què unes vieges glòries dels anys 60 es obstinen a seguir actuant. A mi em sembla una decisió molt raonable. Per què quedar-se a casa amb els nets si encara ets capac de omplir estadis? Loquillo segueix el mateix camí, que és el dels Stones, i no detecto el menor indici de patetisme en aquest agafar-se a l'escenari. ¿No ets músic? Doncs actua!

Estaria bé un cert reconeixement oficial del valor dels Sirex, però a falta d'això no està malament anar a actuar a Madrid amb un dels seus més grans fans. Estaria bé valorar el que tenim, però sembla que Déu no ens ha cridat per aquest camí.

*Aquest article ha estat traduït automàticament amb intel·ligència artificial