Els partits es presenten a les eleccions per governar. O això diuen. Però si no guanyen, les bones intencions acaben després del recompte. A partir d'aquí només es busca incordiar a qui ocupi l'alcaldia. Exemple: Barcelona. Tot i que hi ha més.
Junts està en contra de la reserva del 30% per a habitatge públic en noves edificacions. Sosté, amb dades en mà, que la mesura no és eficaç. Així que hauria de recolzar la iniciativa de Jaume Collboni de modificar la norma. Però això seria donar ales als socialistes, de manera que ha de trobar excuses per votar en contra de les seves pròpies conviccions.
Ara ha suggerit mesures complementàries, algunes de les quals (20% d'ajuda a càrrec de l'Institut Català de Finances) ni tan sols depenen de l'Ajuntament. El cas és impedir que l'actual equip surti-se'n amb la seva. Al preu que sigui.
Es diu que, quan a Itàlia Enrico Berlinguer va proposar el compromís històric, que implicava la col·laboració amb la dreta, un votant clàssic del PCI ho va explicar de la següent manera: “La cosa està clara: hem d'apuntalar la Democràcia Cristiana per acabar amb la Democràcia Cristiana”.
Allò de Barcelona és més rebuscat: cal apuntillar qui governi, per acabar amb la paciència dels governats.
Perquè aquesta és la qüestió. Tant de tacticisme està acabant amb la paciència de la ciutadania i donant ales a aquells que mantenen que el que falla de veritat és el sistema democràtic.
A l'Ajuntament de Barcelona ja hi ha Vox i les enquestes assenyalen que en un futur pot entrar el seu homòleg en català, Aliança Catalana.
L'avantatge d'aquests partits és total. No han de proposar cap mesura. Els hi basta dir que res funciona. Hi ha partits que els van obrint camí. A la dreta, Junts. A l'esquerra (sota paraula d'honor) els Comuns i ERC.
Es comprèn que en les discussions sobre els pressupostos es parli de tot. Els pressupostos són l'eix de l'actuació i, en la mesura en què hi ha actuacions que necessiten més d'un any, condicionen també els dels anys futurs.
Però ja no està clar que calgui barrejar-ho tot en cada ocasió i que es vinculin les inversions a l'aeroport, per dir-ne alguna, amb les d'habitatge o amb els casinos. Tot i que és de justícia reconèixer que el joc ha perdut a el seu gran defensor: Artur Mas. Abans anomenat l'astut i ara cobert d'improperis, alguns guanyats a pols.
També és digne, just i saludable reconèixer que l'actitud de Junts a l'Ajuntament de Barcelona és consistència amb la que manté al Congrés, on vota no a la reducció de jornada amb arguments de pata de banc per dissimular que ho fa a favor dels empresaris i en companyia dels seus cosins de la dreta (Vox i PP). El relato els incomoda però no la coincidència.
De fet, aquest tipus de rebuig a les pròpies propostes , que rebutja les mesures sobre els aranzels perquè, diu, no es garanteix la continuïtat de les nuclears. Assumptes ambdós íntimament relacionats, és ben sabut.
Clar que pitjor és quan viatja a Barcelona per dir que el que ell opini sobre l'OPA del BBVA sobre el Sabadell és irrelevant. Traient conclusions, serà ell l'irrelevant?
La sort (de moment) pels barcelonins és que els ajuntaments tenen un funcionament altament presidencialista que proporciona marge d'actuació als alcaldes. D'aquí que contra vent (Junts), marea (ERC) i onatge (Comuns) Collboni estigui podent dur a terme no pas pocs projectes. Fins i tot amb pressupostos prorrogats.
Gaudix a més d'una gran avantatge: els dos partits independentistes estan més preocupats per enfonsar-se mútuament que per fer oposició. Encara més, tots dos viuen guerres internes.
Els de Junts es situen per veure qui succeeix a Trias i rep la benedicció de l'absent. Agrada tant a la dreta espanyolista que fins i tot han copiat un dels seus vells lemes: a per ells. “Ells” són tots els altres i alguns dels propis.
En Esquerra, Junqueras acaba de recollir un parell de derrotes que li lliguen les mans, a més que al partit es segueix pensant que la seva mà dreta, Elisenda Alemany, és una advenedissa.
Què té a veure això amb els interessos dels barcelonins? Res. I, tot i que de moment Collboni es mantingui a flot, aquí clava el muscle la demagògia de l'extrema dreta. Amb el vistiplau de la resta.
Com recordava fa poc Roberto Rodríguez Aramayo que deia Voltaire: “Polític significava originàriament ciutadà; avui està a prop de significar embadalidor de ciutadans”. No val per a tots, però sí per a uns quants.
*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial
