Els partits polítics tenen en compte l'opinió pública, els electors, fins i tot els propis, només de forma relativa. Impera la lluita interna pel poder i el joc tàctic per intentar fastiguejar a l'adversari. És així. ¿Seria preferible una altra cosa? Clar, però la pròpia lluita competitiva, la que encoratja la democràcia de partits, porta a aquesta situació. Es podria actuar en diverses direccions per millorar la qualitat de la democràcia, però ningú vol donar el primer pas.

A Barcelona es pot apreciar de forma clara aquesta manera d'entendre la política. Un grup municipal, que va guanyar les eleccions però no va saber aconseguir l'alcaldia, com és Junts per Catalunya, ha decidit exercir una dura oposició contra el govern municipal que lidera el socialista Jaume Collboni. Està en el seu dret clar, el que succeeix és que va en contra dels seus propis electors, del que van votar a Xavier Trias amb la il·lusió que es podria fomentar a la ciutat una dinàmica econòmica positiva.

Perquè només es pot entendre que Junts no secundi la reforma de la mesura del 30% de vivenda pública en les promocions immobiliàries –que va votar juntament amb el PSC i ERC en l'anterior mandat—pel propòsit de no donar suport res als socialistes.

No obstant això, el que dibuixa el partit de Carles Puigdemont –que sí dóna suport al PSOE a Madrid, però no al PSC a Catalunya—és que sigui Collboni qui renunciï als vots de Junts un any abans de les eleccions municipals.

És a dir: impera la tàctica. Si Junts ofereix la seva mà al PSC al llarg del 2026, amb l'argument que la ciutat ha de progressar, en temes tan importants com la vivenda, és per fer veure que és Collboni qui no vol saber res. El PSC no voldrà arribar a les eleccions de la mà de Junts.

Molt interessant. O molt patètic, clar. Però aquesta és la relació que realment importa als dirigents dels partits: intentar vulnerar l'adversari, fer-li mal, amb la quimera que els electors sabran valorar aquests cops baixos.

També és veritat que hi ha molt càlcul a l'altre costat, al PSC, que espera que la bossa dels comuns marxi, almenys en part, en el bàndol socialista. 

I això el que porta és a la paràlisi. ¿Es podia esperar alguna cosa diferent quan es va iniciar el mandat de Jaume Collboni, gràcies al vot del PP que lidera a Barcelona Daniel Sirera? En l'entrevista de Sirera a Metròpoli deixa clar que no podia, de cap manera, deixar l'Ajuntament en mans de Junts i d'ERC.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial