Malgrat el que sostenen algunes ànimes beneïdes (potser fins i tot amb bona intenció), l'11 de setembre mai no va ser una festa de tots els catalans, sinó una jornada d'exaltació patria per als sectors nacionalistes/separatistes de la societat catalana.

Ara que Salvador Illa té com a lema de la seva administració el de el govern de tots (alguna cosa que no existeix en cap lloc del món: a tot arreu, després d'unes eleccions, uns s'alegren del resultat i altres es caguen en tot), convé recordar que quan els lazis manaven, mai van mostrar la menor voluntat de governar per a tots el paiset; amb contentar els seus, anaven que es mataven.

Mentre manava, el nacionalisme hardcore (del softcore sempre s'ha encarregat amb diligència el PSC) es va empassar a demostrar el seu poder a Barcelona, lloc en el qual menys s'havia imposat.

Per això, pels fastos de l'11S s'imposava ocupar el centre de la ciutat amb les seves masses sobiranistes (que en els anys del prusés van incloure abundants sobrevinguts que, tan aviat com s'hi van animar, es desanimaven, sobretot després de l'aplicació del 155, la qual cosa dóna una idea bastant aproximada del seu compromís amb la causa: van bastar quatre cops el dia del referèndum ful i la desastrosa actitud dels partits indepes perquè es donessin de baixa de manifestacions i protestes, així com de canviar l'estelada: les quatre que queden a Barcelona, destenyides i fetes miques, fan pena de veure).

Dins de l'ocupació de Barcelona (els qui no aspiraven a la independència es quedaven a casa o se n'anaven a la platja), la joia de la corona era el passeig de Gràcia. Omplir el Passeig de Gràcia es va convertir, als ulls dels nacionalistes, en la prova evident que aquí tothom estava per la separació d'Espanya (encara que després Ciutadans guanyés unes eleccions autonòmiques que el partit va desaprofitar igual que la resta de les seves oportunitats).

Omplir el passeig de Gràcia acostava els indepes al seu objectiu somiat.

Els mitjans d'agitació i propaganda de la Generalitat, Catalunya Ràdio i TV3, contribuïen a la il·lusió òptica inflant fins a l'extrem la xifra de manifestants, que cada any era més gran, fins a arribar a uns números impossibles (un milió d'assistents, dos milions...), a no ser que en cada rajola del passeig cabessin deu o dotze catalans de bé.

Ara que el nacionalisme català no passa pels seus millors moments, el passeig de Gràcia s'ha desestimat com a escenari de la presunta lluita per la llibertat. Encara que Lluís Llach insisti que hi ha més raons que mai per a la revolució (amb somriures o sense), la manifestació d'avui es preveu bastant menys lluïda que les dels anys daurats del prusés.

Atès el temor de no omplir fins a vessar el passeig de Gràcia, s'ha optat, doncs, per escenaris alternatius i més propicis a aparentar que la cosa està petada.

Per acabar-ho d'arrodonir, un recent informe il·lustra sobre l'actual desapegament juvenil a la independència, alguna cosa que no havia previst Jordi Pujol amb la seva idea que dècades d'adoctrinament escolar acabarien per produir milers i milers de joves independentistes (ni això han sabut fer bé els nacionalistes).

Així doncs, no es pot comptar amb els nous legionaris de la pàtria i cal seguir confiant en la gent de la meva edat, que segueix sense baixar-se del burro o s'avorreix en la seva jubilació i s'afegeix a qualsevol proposta de xerinola patriòtica.

Com que visc a cinc minuts del passeig de Gràcia, agraeixo que l'ardor guerrer nacionalista hagi anat minvant, ja que em rebentava que me'l ocupessin cada any i que els nacionalistes parlessin sempre d'un sol poble, una sola lluita i altres inexactituds.

I encara que cada dia surto menys de casa, no descarto donar-me avui un passeig pel barri: demanar que m'apartessin també els turistes seria exagerar, oi?

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial