Obrir Barcelona al mar és un eslògan històric que manté tot l’atractiu institucional. No falla mai com a declaració d’intencions per atreure l’atenció de l’opinió pública, malgrat que la majoria de les vegades és un desideràtum més simbòlic que real. Ara li ha tocat el torn a la Ciutadella, que sembla que també hauria d’arribar fins a la platja de la Barceloneta per poder-se sentir realitzat com a parc, o com diria la regidora, per dialogar amb la resta de la ciutat, metafòricament.
La Ciutadella és un parc urbà en procés de degradació que constitueix una barrera física per a la connexió dels diferents barris, atesa la seva concepció tancada i la ubicació al seu interior del zoo i del mateix Parlament, activitats que limiten molt sovint el seu ús públic. A l’altra costat de la ronda, davant per davant de l’espai ocupat pel zoològic, hi ha el parc de la Barceloneta que sí arriba fins el passeig Marítim. Tot sembla molt senzill. Però no ho és tant. El fons d’armari de l’àrea d’urbanisme de l’Ajuntament de Barcelona deu ser descomunal; allà hi ha la memòria del que s’ha fet, del que s’ha volgut fer a la ciutat i dels impediments per fer segons què.
La idea de la connexió de la Ciutadella amb la Barceloneta és tan vella com el propi parc; de fet, quan es va construir per a l’exposició del 1888 ja s’hi va fer el corresponent pont per damunt de les vies de l’estació del tren de Granollers, més tard dita de França. La trilogia parc, vies ferroviàries i horitzó marítim és, doncs, una constant que passa per una obra tan senzilla com fer un pont. El del 1888 va desaparèixer con tantes altres construccions efímeres d’aquell esdeveniment i va reaparèixer el 1992, amb ocasió del projecte olímpic, però només a mitges. Encara es pot veure l’estrep de la passera que havia de superar la ronda del litoral. Més endavant, l’alcalde Clos ho va intentar recuperar, però l’ampliació de la Ciutadella sempre xoca amb el mateix obstacle, la platja de vies de l’estació de França.
Plantejar-se el creixement de la Ciutadella sense abans no tenir resolta, ni encaminada la negociació de la declaració de zona verda del territori de l’Adif és un brindis al sol. La desaparició de l’estació de França va lligada a la construcció d’una nova estació a Sant Andreu Comtal que pugui assumir el servei ferroviari de la primera, un reforma que forma part del projecte de la Sagrera, aquesta mena de sagrada família de l’obra pública que no hi ha manera d’acabar des que l’alcalde Hereu i el govern Zapatero varen perdre les seves respectives eleccions. Cap altra autoritat municipal no sembla haver entès la rellevància d’aquesta gran operació pel transport metropolità (i per la reforma urbana d’aquella àrea), de la que en depenen directament altres propostes, com la de fer arribar la Ciutadella fins la ronda del Litoral. La lògica de la planificació sol ser incompatible amb el corre-cuita preelectoral.