Les contradiccions són constants, a les nostres vides personals i en les decisions de les autoritats. Es desitja una cosa, però els mitjans per aconseguir-ho poden ser contraproduents. I el pitjor és que es sap d'antemà. Però pensem que es poden fer miracles, o que hi haurà altres circumstàncies que ens puguin beneficiar.

És el cas del programa del Govern de la Generalitat, que posa sobre la taula 30 milions d'euros per atreure investigadors de alt nivell que abandonin Estats Units, cansats per les polítiques i la manca de raó del president Trump.

És una bona iniciativa, secundada per l'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, que desitja que es faci realitat aquesta possibilitat: investigadors, científics i emprenedors nord-americans que vegin a Barcelona i al conjunt de Catalunya una alternativa acollidora per progressar a les seves vides.

La qüestió és que, paral·lelament, es vol legislar per reduir de forma radical l'oferta d'habitatge temporal a Barcelona. L'engany, que existeix, enllaçant diversos contractes d'habitatge temporal, quan és residencial, ha portat la Generalitat a legislar i a l'alcalde de Barcelona a censurar aquesta oferta.

L'argument és que falta habitatge residencial, i la sortida ha estat la de tractar d'eliminar els pisos turístics o l'habitatge temporal, el preferit dels nòmades digitals, sí, però també el que necessiten molts altres col·lectius: des de pacients mèdics a executius d'empresa o professionals que estan destinats a la ciutat per un temps limitat.

La contradicció és gran, perquè, on s'allotjaran els possibles investigadors que fugen de Trump?

Falta molta oferta d'habitatge, de tot tipus. I, per ara, la resposta de les administracions és censurar o prohibir o complicar molt tot allò relacionat amb l'oferta que vol atreure lloguers amb major capacitat adquisitiva.

La conseqüència, com apunten els experts, quan se'ls consulta, és que aquesta lògica pot portar els propietaris d'aquests habitatges a retirar-los del mercat, o a vendre'ls directament.

S'aconseguirà, per tant, el contrari del que es desitja. A les administracions els costa actuar de forma positiva, és a dir, incentivant el que es vulgui aconseguir. I això, avui, té un nom: incentius fiscals.

Els propietaris de pisos turístics, per exemple, que són, en la seva majoria, petits propietaris d'un o dos immobles. Els propietaris de pisos que esperen una rendibilitat major amb el lloguer temporal, destinat a un professional que la seva empresa l'ha enviat a Barcelona durant dos anys, per exemple.

Es desitja que deixi aquest habitatge en lloguer residencial per una quantitat menor? Doncs cal incentivar-ho fiscalment, amb menys IBI, amb una deducció a l'IRPF, amb l'instrument que pugui ser més eficaç.

Es dirà que és injust. Es pot interpretar així, però la responsabilitat que no hi hagi habitatge públic no és del petit propietari. És d'una administració que s'ha passat dècades veient-les venir, sense capacitat per planificar, o pereguosa per posar en marxa plans que suposen, sí, molts diners.

Les ciutats tenen límits, és veritat. Per tant, el que resulta incongruent és voler atreure molts investigadors, científics, personal d'alt nivell sense pensar en la jugada següent: en quines residències, en quins habitatges, i com pot això impactar en els preus de la resta del parc immobiliari?

Hi ha moltes mesures, o algunes, que es poden adoptar: tenir més flexibilitat a l'hora de canviar usos, de convertir oficines o baixos d'immobles en habitatges. I sempre amb el gran instrument fiscal.

Si Barcelona ingressa molt diners, -recordem l'augment també de la taxa turística per als hotels—es pot incentivar tots aquells propietaris a mantenir els seus pisos en el mercat, deixant de banda una alternativa lògica: la venda, i, l'eliminació, d'aquesta manera, d'un mal de cap quan les administracions els pressionen.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant inteligència artificial