El batlle Jaume Collboni ha promogut una remodelació del govern municipal. Ho fa en l'hemisferi del seu mandat, és a dir, després de dos anys de dirigir els designis de la ciutat i a un parell de celebrar-se les eleccions municipals. Més que una remodelació, la proposta no deixa de ser un simple maquillatge polític amb l'única pretensió de cerca de protagonisme polític. Només es pretén un arrelament de la imatge i del perfil de governant del batlle i poc més.
S'hi canvia alguna cosa en la maquinària governamental perquè tot continuï igual. "El nom no fa la cosa" i aquesta remodelació és nominal i sense continguts de transcendència real. Un canvi de cromos intern amb les tapas del seu àlbum dissenyades a l'etapa nefasta d'una Ada Colau el llegat de la qual no s'ha derogat. Les seves pernicioses polítiques persisteixen a l'Ajuntament. Continuen les seves restriccions i els problemes acuixants agreujats.
Barcelona té un govern municipal de 10. El nombre no el determina l'excel·lència de la seva gestió sinó els regidors que el componen. Mai tans pocs havien dirigit la ciutat ni la minoria de govern havia estat tan absoluta. Ara la seva remoció avança cap a una lògica evident: on falten regidors, mai sobrarà Comissionats. Així, a més de ser escassos els edils de govern, seran tants els tinents d'alcalde, cinc, com regidors d'Àrees.
Per si no fos suficient, s'afegeix el nomenament d'una dotzena de Comissionats que superaran la desena de munícips de govern. Tot amb la particularitat que s'instaura el dret de pernada municipal d'ERC que consensuarà dos Comissionats i un d'ells és el de política lingüística.
Capítol apart mereix el suport polític extern que el batlle pugui rebre. És millor governar sol que no mal acompanyat. I que ERC sigui el soci preferent i els Comuns l'acompanyant intermitent vaticina més continuïtat i la possibilitat certa de reeditar les pitjors governances dels tripartits, tot i que aquest sigui de fet. No són les millors companyies i sí la pitjor notícia.
Un batlle en minoria amb la legislació actual segueix sent, malgrat tot, molt govern. S'ha demostrat amb els Pressupostos aprovats per la anomenada qüestió de confiança. Sense precisar del suport del ple municipal o amb les geometries variables de pactes que subsanin la deficiència de l'aritmètica electoral, es poden impulsar les inversions i promoure acords de ciutat. L'esforç no és fàcil quan Junts no ho és ja amb Trias i no deixa de ser-ho sense Puigdemont.
El PP no és rellevant en les dinàmiques de negociacions. Podria ser-ho en la política municipal si fos capaç d'articular un discurs sòlid i amb propostes imbatibles. Vox hi és, però no se l'espera ni es compta, populismes i extrems apart, en aplicació d'aquests "cordons sanitaris". Qui els promouen, antigament feien el mateix contra els populars en el Pacte del Tinell o anant al notari mentre no dubten a blanquejar la CUP.
Per últim, introduiria una última coordenada. Un govern en minoria pot ser una oportunitat. A més, òbviament, de governar, n'hi ha una altra. És necessari que la precarietat no significarà que un govern renunciï a presentar propostes per por al seu rebuig. Si és així i aquestes són positives i necessàries, els qui es retrataran amb el seu vot contrari i davant dels barcelonins seran els grups municipals que no les recolzin i en temps electoral seran penalitzats. En paral·lel, el govern podrà articular un discurs de per què necessita reforçar la seva presència al consistori per poder materialitzar el vetat per l'oposició.
Escrit l'anterior, aquesta remodelació de govern és un lifting facial del mateix i la seva justificació és publicitària i sense continguts. Igual el batlle vol aplicar allò que s'emplea amb certs productes de "agitar abans d'usar". El transcendent no són els canvis nominatius de govern entre els reiterats integrants. És irrellevant. El transcendent és dur polítiques eficaces i imprescindibles, i entre d'altres, per lluitar contra la delinqüència, reduir els impostos, fer accessible l'habitatge, una atenció social digna i suficient i que els serveis siguin de qualitat.
I els més greus, accés a l'habitatge o la seguretat ciutadana, continuen en costes i quotes d'acceptació ciutadana reprovables.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
