La esquerra ha començat a entendre coses de cert sentit comú: en la via pública l'ordre ha de prevaler, perquè és de tots, perquè la convivència ha de ser el gran objectiu d'una administració pública. I a Barcelona, en els últims anys, això s'havia oblidat.
És cert que la proliferació de turistes, amb diferents tipologies, ho ha complicat tot. La ciutat s'ha associat a diversió, a festa, a distensió, i tant els forasters com els locals han cregut que aquest espai públic podia ser el pati darrere.
Com ha succeït en l'àmbit de la seguretat, l'esquerra ha anat aprenent la lliçó en interessar-se per altres qüestions com la convivència en l'esfera pública.
No es tracta d'una tensió ideològica, sinó d'aplicar els mecanismes que té un govern democràtic. La major atenció per perseguir els delinqüents, els que cometin delictes menors –sí, però delictes—una i altra vegada, la presència policial als carrers, és alguna cosa que agraïx la ciutadania, al marge de les seves preferències polítiques.
I ara el govern municipal de Jaume Collboni vol impulsar una revisió integral de l'Ordenança de Convivència. Va tard, però tindrà premi si el consistori l'aprova amb el consens necessari.
Hi ha molts elements en aquesta ordenança, que va encaminada a una idea molt clara: el ciutadà ha d'assumir la seva responsabilitat, sigui un turista o un resident. Si es pinta un mur, un local, un moble urbà, s'haurà d'atendre la despesa que suposa la seva neteja. Si es és tan irresponsable com per no utilitzar un lavabo públic, i es realitzen aquestes necessitats fisiològiques al carrer, s'haurà de pagar la multa corresponent. I el descompte per al pagament anticipat serà mínim.
I les rutes etíliques s'acabaran, amb multes de fins a 3.000 euros. La ciutat de l'anarquia, del passeig en condicions indesitjables, s'acabarà. Aquesta és la intenció del govern municipal, i ara es haurà d'exigir també la responsabilitat dels grups de l'oposició per tirar endavant l'ordenança.
La esquerra ha començat a valorar certes coses. La mà dura en la via pública és una garantia per a tots els ciutadans. Els serveis públics han de funcionar, els negocis privats han de poder atendre els seus clients, i el ciutadà ha d'assumir que tot té un cost. El que no val és demanar menys impostos i reclamar que tot funcioni com un rellotge. Es pot administrar millor els diners públics, clar, però al mateix temps s'ha de passar comptes a tot aquell que s'extralimiti.
Turistes i residents locals: si la fan grossa, hauran de pagar el que exigeixi el consistori, que és el representant de tots els veïns i veïnes de Barcelona.
Això, clar, si l'ordenança acaba prosperant. Que aquest és un altre debat.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
