Aquest dimecres 28 es compliran dos anys de la celebració de les últimes eleccions municipals. Uns comicis als quals es va presentar per tercera vegada, en contra de l'establert inicialment pel codi ètic del seu partit, Ada Colau. Ho va fer per segona vegada, el 2023 i abans el 2019, en la seva condició de primera edil assolida l'any 2015. És destacable que en les seves dues concurrencies electorals, ja com a màxima mandatària de Barcelona i candidata a la seva reelecció a l'alcaldia, va retrocedir en nombre de regidors i sense ser la llista més votada. Després de perdre l'alcaldia i ser derrotades les seves tesis successivament a les urnes, fa un any va renunciar a la regidoria i s'ha refugiat a la Fundació dels Comuns, Sentit Comú, sense descartar presentar-se com a candidata en els propers comicis locals.

Hi ha qui podria pensar que sense Ada Colau en el tauler del govern de la ciutat les seves polítiques podrien passar a millor vida o pitjor record. No obstant això, el seu llegat persisteix. És cert que Jaume Collboni, antic soci de l'exalcaldessa, ha canviat les formes, però no el fons ideològic i de ciutat impregnat pel seu antecessor. Les seves polítiques municipals gairebé no han sofert modificació. És el canviar alguna cosa perquè tot segueixi igual.

En aquests dos primers anys sense Colau i amb Collboni continuen les restriccions a l'activitat econòmica i a l'urbanística. Les polítiques de seguretat i la convivència manquen de plans nous i contundents. L'imminent Ordenança de Civisme serà una prova per comprovar si s'aprova una norma nítida i eficaç o si es continua amb l'actitud de sempre en la qual el rebuig dels Comuns a les anteriors normatives era un maquillatge dels pactes que tradicionalment acordaven, per constatar el seu fracàs després, CiU/Junts i el PSC. Ara tot apunta que passarà el mateix amb l'Ordenança que s'aprovi.

En mobilitat, més del mateix. No s'han auditat els multiplicats i precipitats carrils bici, ni la “coxefòbia”, ni les motos circulen pel carril bus taxi i el tramvia s'imposa per la Diagonal en el seu tram final fins a Francesc Macià. Al mateix temps, el teixit associatiu i veïnal proper als comuns i a l'esquerra extrema segueix beneficiant-se de generoses subvencions carents en la seva majoria de l'obligat retorn social.

Més continuïtat. S'accepta el relat “comú-nista” que el propietari i l'emprenedor són els enemics que cal combatre. La propietat, i no les administracions que no han construït pisos socials, és la culpable de la manca d'habitatge de lloguer. No es vol entendre que el petit propietari fart de la seva indefensió legal i institucional davant okupes i morosos ha optat per desterrar el lloguer residencial i apostar per la venda o l'arrendament turístic o de temporada. Mentrestant, es persevera en l'asfíxia fiscal barcelonina, la més alta d'Espanya, amb impostos de màxims, i taxes o preus públics desproporcionats pels serveis públics que rebem.

Per molts rècords de milions d'euros que gasti l'Ajuntament en campanyes publicitàries, Barcelona segueix sent una ciutat insegura i les actuacions als barris insuficients. Si tan bé ho fes l'Ajuntament, el govern municipal no destinaria tants diners per al seu autobombo de gestió.

Dos anys sense Colau i sense derogar el seu llegat. No es pren el contigo, sinó el sin ti. Impera el sin ti, Colau, però contigo, amb les teves polítiques. Confio que, en l'hemisferi del mandat de l'alcalde Collboni i en els dos anys que queden encara per governar Barcelona abans de les properes eleccions municipals, es produeixi una ruptura real i no l'aparent circunscrita a les formes. Això sí, s'agraeix que almenys hagin canviat.

Un alcalde en minoria, amb la llei en la mà, no ho pot tot, però pot molt. Ja ho ha fet amb els Pressupostos i pot fer-ne més amb interpretacions de normes, convenis, polítiques de despesa i incentius fiscals, inversions de barri i de ciutat i instruccions en matèria de seguretat i convivència. Esperem no es tardi a fer-ho o, que encara que sigui amb demora, no es faci malament. Prefereixo apostar per un altre refrany: “mai és tard si la felicitat és bona” o “més val tard que mai”. Encara es va temps i Barcelona ho necessita.

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir la intel·ligència artificial