Són dies de polèmiques judicials i ciutadanes, però el que subjau és un debat de drets i sobre la gestió municipal de les polítiques d'habitatge. El desnonament fallit, fins ara, de la denominada Casa Orsola ha posat al descobert la realitat des de quatre punts de vista.
El primer, una propietat emparada en el seu ús per diverses resolucions judicials i el dret al ple gaudi.
El segon, un Ajuntament i un Síndic de Greuges que en un passat molt recent han estat flagellants de la llibertat en l'exercici del dret a la propietat i nuls promotors d'habitatge social.
El tercer, uns llogaters la renovació del contracte de lloguer era entesa com una obligació de l'arrendador sense més. I el quart, unes entitats que promouen manifestacions al carrer amb el comú denominador de les subvencions públiques amb les quals profusament són regades per al seu activisme, sic.
És evident que cal protegir l'inquilí davant la propietat davant qualsevol infracció del contracte signat. Ja ho fa la llei i la Justícia. Una altra cosa és confondre-ho amb un dret perpetu de lloguer en què el propietari vegi limitada la renda de l'immoble i la durada dels contractes.
El dret si es torna en abús no és dret. Cert és que alguns llogaters poden trobar-se en el moment de l'extinció del seu contracte en una situació sobtada de precarietat o que la renda per prorrogar l'arrendament sigui inaccessible.
En aquests supòsits no es pot traslladar a la propietat davant una situació dramàtica. Aquí és quan l'administració ha de personar-se i respondre. És aquí on l'Ajuntament ha de ser capaç d'oferir un habitatge alternatiu a qui ho necessita i no pot accedir a un habitatge.
No obstant això, la realitat és una altra. Es pretén que la propietat privada supleixi les mancances de la gestió pública i carregui amb unes responsabilitats i obligacions que corresponen a l'administració.
Hauríem de preguntar-nos si amb una legislació que protegís de veritat i amb una Justícia ràpida a la propietat, i no als ocupes i a la morositat, el mercat de lloguer no hauria descendit tant en la seva oferta.
Cada cop més, el propietari es sent indefens i opta per posar a la venda l'habitatge en lloguer o transforma el seu ús de residencial a turístic o d'allotjament temporal. Això, afiança la reducció dels pisos disponibles de lloguer i col·ateralment la seva carestia.
L'Ajuntament ha de construir habitatge social i vetllar pels drets de propietaris i llogaters i no enfrontar-los. Això és el que feia Ada Colau molt bé per silenciar la seva molt mala política, per inexistència, d'habitatge.
Si el propi govern municipal en el ple consistorial del passat divendres va acusar els comuns que la Casa Orsola era una "xapussa" dels comuns ha de recordar tot el que van poder fer els neocomunistes quan governaven i no ho van fer amb la Casa Orsola i tants altres edificis de la ciutat.
Mentre, l'esquerra extrema es manifestarà i farà el soroll propi dels radicals que han substituït la seva lluita de classes per l'odi social. I el pitjor de tot és que veïns i gent de bona fe encara els puguin creure.
S'hauria de tenir el coratge de defensar els drets de tots, també, el de la propietat. Els dels llogaters han de ser salvaguardats amb alternatives d'habitatge públic, sobretot en els supòsits de vulnerabilitat i ignorats quan es produeixin excessos o simplement hi hagi "moltadesa".
La propietat és un dret com una casa i els llogaters, els ciutadans, tenen dret a ella, però l'obligació de procurar-se-la és de les administracions que amaguen les seves responsabilitats a l'armari de la seva pròpia incompetència.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial