Es compleixen vuitanta anys de la publicació a Barcelona del primer llibre del Premi Nobel de Literatura Camilo José Cela (Iria Flavia, 1916- Madrid, 2002). Marquès d'Iria Flavia.
És el poemari surrealista Pisant la dubtosa llum del dia. Poemes d'una adolescència cruel. Escrit el 1936 i inspirat per la mort de la seva nòvia Tohisa Vargas.
“Em la van matar d'un cañonazo a poc d'arribar els nacionals a les portes de Madrid”. Carlos F. Maristany (Barcelona, 1913-1985) ho va editar a Barcelona en el seu segell Ediciones del Zodíaco (1945).
Maristany també publicaria la primera versió íntegra, amb els retalls de la censura, de La vida de Pascual Duarte (1946). I burlant la censura des de Mèxic, l'editorial Noguer va imprimir a Barcelona la versió íntegra de La colmena (1951).
Cela va passejar i descriure el baix ventre de Barcelona al seu llibre Izas, rabizas y colipoterras. Drama amb acompanyament de cachondeo i dolor de cor (Lumen, 1964). Amb fotografies de l'històric Joan Colom.
La va defensar com “masclista leninista”. I va seguir amb Barcelona. Calidoscopio callejero, marítimo y campestre de Camilo José Cela para el Reino y Ultramar (1970). Publicada per l'editorial Alfaguara, que ell va fundar.
La relació de Cela amb les editorials barcelonines va ser llarga, intensa i profitosa. La catira (1955), Plaza y Janés. Oficio de Tinieblas 5 (1973) i Rol de Cornudos (1976) a Noguer. Mazurca para dos muertos (1983), Seix y Barral…
Fins a l'Obra completa a Destino i guanyar el Premio Planeta el 1994 amb La cruz de San Andrés, dotat amb cinquanta milions de pessetes, una fortuna en aquell temps.
Fundador i editor a Mallorca de la mítica revista Papeles de Son Armadans, en ella va escriure l'elit de la Barcelona literària: Riba, Foix, Espríu, Pla, Cirlot, José Agustín i Juan Goytisolo, Castellet, Rodríguez Aguilera…
Qualificat de catalanista barceloní, per a Cela la plaça del Rei era “el rovell de l’ou”. Escrivia expressions tan barcelonines com “¡Apa, noi!”. El seu plat favorit i recomanat era “la escudella i carn d’olla”.
Com que no parlava anglès malgrat el seu cognom i ascendència, per disimular davant d’alguna dama responia: “Collonut Paraguay”. I va fer programes a Ràdio Barcelona amb Joaquín Soler Serrano.
Anècdotes a banda, es va relacionar amb escriptors barcelonins com Néstor Lujan, Juan Ramon Masoliver, Miquel Roca Junyent o Rafael Borrás. També va fer tot el possible per introduir i dignificar el català a la Real Academia.
A més, va aportar matisos catalans a la Constitució quan era senador. Al seu Viatge al Pirineu (1965, Destino) amb Josep María Espinàs va avalar el català de la Franja. I va proposar per al premi Nobel a diversos escriptors catalans.
Catalunya li va corresoldre amb el Premi Sant Jordi de les Lletres i amb la Creu de Sant Jordi “per la seva actitud favorable a Catalunya, a la cultura i a les lletres catalanes, que va difondre a la revista Papeles de Son Armadans”.
L'Ajuntament de Madrid li va atorgar la Medalla d'Or de la ciutat. El de Barcelona, simplement res. Ni el seu nom en algun carrer. A L’Hospitalet de Llobregat, llueix el carrer Camilo José Cela.
Sort que el director de la Càtedra Camilo José Cela d'Estudis Hispànics és el catedràtic de la Universitat de Barcelona Adolfo Sotelo, màxim especialista de la seva gegantina obra.
Per ara, nou silenci en l'aniversari d'aquell poemari ple tan trist i tan bell: “Hi ha pous profundíssims com crits des de dins, / com la sal que captura les arrels del somni”.
Odiat o estimat sense mitges tintes, es recomana en la seva memòria la lectura de CELA, el meu pare. (Temes d'avui, 2002). Biografia exquisida del seu fill Camilo José Cela Conde. Segon marquès d'Iria Flavia.
*Aquest article ha estat traduït automàticament amb intel·ligència artificial