L'1 de novembre es compliran 150 anys del naixement del poeta Antonio Machado (Sevilla, 1875 - Cotlliure, 1939). Però únicament l'acadèmica Carme Riera ha recordat la relació de l'escriptor amb Barcelona durant la retirada republicana.

Possiblement perquè un dels seus poemes deia: “Castella miserable, ahir dominant, envoltada en els seus farrapos menysprea tot el que ignora”. Ara podria recitar-se canviant Castella per Catalunya.

Barcelona forma part de la Xarxa de Ciutats Machadianes juntament amb Sevilla, Sòria, Baeza, Segòvia i Rocafort. Però el poder anticultural de Catalunya odia a Machado.

Un talibà mediàtic va anomenar “intel·lectual brutal” al venedor d'assegurances que va presidir la Generalitat i promocionava una beguda alcohòlica. Va dir tan savi: “Machado només representa a l'exili espanyol, quan hi va haver 150.000 exiliats catalans”.

Una altra eminència és un farmacèutic d'ERC que va ser conseller de Territori de la Generalitat. El més destacat que ha fet en política és pintar-se les ungles, calçar jerseis pocs elegants i gastar un somriure postís.

Sent alcalde de Sabadell, va proposar retirar la placa del carrer Antonio Machado. El seu informe municipal considerava que Larra, Goya, Góngora i Calderón tenen “valors franquistes”. La seva llista negra d'expurgats és una ignomínia fàtxola-cultural.

Altres que abominen de Machado són un valencià que dirigeix un digital i els seus sectaris. El consideren “ciutadà enemic de Catalunya”. I conviden els franctarongins del sud de França a “escompir (escopir i orinar) a la tomba de Machado”.

Tant odi i venjança es deuen a aquesta opinió de Machado: “D'aquells que diuen ser gallecs, catalans o bascos abans que espanyols, desconfieu sempre. Solen ser espanyols incomplets i insuficients…”

El poeta va llegir i enaltir Verdaguer, Maragall, Ausiàs March i Ramon Llull. I va situar Catalunya a “Ibèria”. Greu crim. Tampoc han perdonat que Salvador Espriu titulés La pell de brau per referir-se a Espanya.

La Societat Cultural Andalusa va abonar una placa al vestíbul de l'Hotel Majestic per recordar l'estada forçosa de l'escriptor i la seva família. Anys més tard, l'hotel li va dedicar una suite de gran luxe a la planta novena. Així van trair la senzillesa del poeta.

Va escriure Machado: “Barcelona és una ciutat magnífica, la primera d'Espanya, sense cap mena de dubte. He notat també una cosa curiosa: que Barcelona se semblava més a París o a Sevilla que no a Madrid”.

“Egregia Barcelona”. “Perla del mar llatí”. L'elogià. El carrer Machado no està al el Raval, el passeig de Gràcia ni en el de Sant Gervasi. Sinó al barri de Verdum, allunyat d'on va viure.

A la mitjanit del 22 de gener de 1939, Machado i la seva família marxen a l'exili a França. Prop de Argelès-sur-Mer, el Capità Eulalio Ferrer, periodista català, el reconeix i el cobreix amb la seva capa al poeta i a la seva mare. El veu “demolido per la vellesa”.

Carme Riera desitja que l'exposició Els Machado retrat de família, inaugurada a Madrid i que ha passat per Burgos, vingui a Barcelona. Mentre, reconforta escoltar el disc que li va dedicar Joan Manuel Serrat, també a Barcelona.

Torni la família Machado i sigui rebuda amb respecte i llibertat. Perquè als catalanets que han vingut al món “els guarde Déu” i “una de les dues Catalunyes no els gelidi el cor”.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial