Aquest dilluns han reobert les aules els 584 centres educatius de Barcelona -dels quals 374 són públics, 132 concertats i 78 privats-. Un curs que comença, un any més, amb negres núvols a l'horitzó.
Per començar, el que sembla ja una condemna sistèmica de l'educació catalana: amenaça de vaga de la Ustec, sempre disposada a imposar les seves exigències. El seu líder, Yolanda Segura, ha vist passar a quatre consellers en els seus sis anys al capdavant del sindicat. En aquest període hi ha hagut vagues a l'educació tots els cursos, ja sigui per motius laborals o polítics.
Més enllà de les amenaces de la Ustec, interioritzades ja com un element més del calendari escolar, a pares i administracions els preocupa sobretot el ruïnós rendiment d'un model que ha situat els alumnes catalans a la cua en tots els rànquings d'aprenentatge i aptituds.
En aquest context es marca la prohibició dels mòbils en tots els cicles de l'educació obligatòria. "Apagar els mòbils i obrir els llibres, serà un gest poderós" anunciava aquest dilluns Salvador Illa en l'inici del curs. D'allò més obvi, pensarà més d'un. En tot cas, una mesura a elogiar.
Em crida l'atenció, però, que per aconseguir que els menors deixin de jugar amb els seus mòbils a les aules o als patis els centres educatius necessitin una ordre taxativa de la Generalitat.
No són tots. Molts centres fa anys que practiquen la saludable obligació de lliurar el mòbil al tutor a l'inici de les classes. Però d'altres, en bona mesura públics, han necessitat el mandat polític per imposar la mesura als alumnes, que és tant com dir als pares dels alumnes.
Arribem aquí a un dels elements en els quals dono tota la raó a les queixes del sector educatiu. La progressiva pèrdua d'autoritat del professorat -que no és exclusiva, ni molt menys, d'aquest àmbit- és probablement un dels elements que millor expliquen la dramàtica situació de l'ensenyament i la no menys dramàtica manca de formació dels nostres menors.
No estic tan d'acord amb la solució proposada per alguns sindicats: ¡Cal reconèixer als professors com a autoritat pública!, sentencien. L'objectiu no és un altre que donar avantatge als docents en cas de dur davant del jutge els enfrontaments amb els pares i alumnes.
No seria més fàcil donar eines al professor per imposar-se en l'escola abans de haver de recórrer al jutge? Truqueu-me boja, però quan els professors poden expulsar a un alumne que impedeix donar classe, suspendre als que no arribaven al nivell suficient de coneixements i obligar a repetir curs als qui no estan preparats per seguir avançant difícilment necessiten acudir al jutge per imposar el seu criteri.
L'autoritat i la disciplina és un dels elements que distingeixen a algunes de les escoles concertades que any rere any es col·loquen en els primers llocs dels rànquings de resultats acadèmics. Em diran, amb raó, que la composició socioeconòmica de l'alumnat té molt a veure amb això, i és absolutament cert.
Però aquest juny molts s'exclamaven pel fet que dues de les tres millors notes de la Selectivitat sortissin de col·legis de l'Opus. Col·legis d'elit, cert, en els quals la disciplina i l'autoritat del professor no són elements menors.
Tampoc ho són en una part de la concertada amb menys recursos, que segueix oferint un servei imprescindible per garantir l'educació obligatòria. Tot i que les administracions insisteixin a obviar-ho, amb menys recursos i cap menció als seus esforços, la concertada garanteix l'escolarització del 30% dels nens i nenes de Barcelona (la meitat per al conjunt de Catalunya).
I més podria fer, si els concerts s'estenguessin en l'educació infantil. Ho denunciava aquest dilluns Daniel Sirera: "Jaume Collboni torna a suspendre en l'inici de curs al deixar a 3.624 nens sense plaça de llars d'infants municipals". La solució, de nou, està en el concert, que permetria a més salvar a aquestes petites llars de barri que també són teixit veïnal de tota la vida.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial
