Resulta clar que l'art, com a tal, és indefinible i inabastable. Allò que avui agrada i està de moda, demà canvia. Malgrat ser considerat com una manifestació de la cultura de les persones en un moment i en un lloc concret, la seva apreciació va lligada a la subjectivitat del gust personal de cadascú.

Sense anar més lluny, no fa tant que als baixos de La Pedrera s'ubicava un bingo, amb els seus corresponents ròtuls, i que en els anys setanta del segle passat, es va barallar seriosament la possibilitat de derrocar el Palau de la Música Catalana.

Aquest estiu s'ha suscitat una controvèrsia als mitjans de comunicació de Barcelona sobre la decisió de l'Ajuntament de retirar velis nolis una estàtua anomenada Wild Kong del reconegut artista internacional Richard Orlinsky. Sobre si és una obra artística, no hi ha dubte. Cal destacar que l'obra d'aquest escultor s'ha exposat i s'exposa arreu del món. Sense anar més lluny, aquest estiu la ciutat de Carcassone ha organitzat una exposició ubicant les seves obres pels carrers de la ciutat, i a Courchevel estan disperses per l'estació d'esquí. Ull, en plena naturalesa.

No obstant això, l'Ajuntament de Barcelona estima que s'ha de retirar sense possibilitat de legalitzar-se per dos motius.

El primer, perquè es tracta d'un reclam publicitari. Cuidado, ho estimen ells, sense més, perquè l'escultura és idèntica a les rèpliques que a mig món s'exhibeixen com a obra d'art. En què es basen? Doncs en el fet que es troba sobre una marquesina d'un edifici privat d'apartaments turístics la empresa propietària va pagar de la seva butxaca l'obra d'art, i l'ha exposada a la vista de tots els ciutadans, al número 30 del passeig de Sant Antoni de Barcelona i creuen que l'empresa se'n beneficia comercialment de la seva presència. És a dir, és com pensar que algú triarà anar a aquests apartaments perquè hi ha l'estàtua. Està clar que és una interpretació sense més base que la voluntat de veure-ho així. Afegir que és un edifici del qual l'empresa és propietària i que la ubicació de l'estàtua no ocupa la via pública ni entorpeix el pas, ni és un perill per als vianants, ni molesta de cap manera els veïns.

La segona raó que argüeix l'Ajuntament és que no s'adequa al paisatge urbà. La qual cosa és, com a mínim, incomprensible. Una estàtua d'un artista mundialment reconegut, en un edifici funcional, no catalogat, i que dóna a la plaça Joan Peiró. Plaça dura, immensa, inhòspita, i permanentment en obres... De quin paisatge parlem? 

Què pensen els veïns? Els molesta la seva vista? Doncs per sortir de dubtes sobre si simplement agrada o no, basta veure el programa "Infobarris" del 15 de setembre de Betevé, mitjà poc sospitós de poder anar en contra de l'Ajuntament de Barcelona, i en el qual tots els veïns entrevistats es pronuncien a favor de la presència de l'escultura en un entorn inhòspit, trist, lleig.

Recordem que a Barcelona, l'Ajuntament va donar carta de naturalesa com a monument a l'antic mussol lluminós gegant de Rótulos Roura, a la Diagonal de Barcelona; aquest sí que era un element publicitari i col·locat en el cim d'un edifici catalogat. 

Però més incomprensible és si cap, com denunciava en el seu moment el propi cronista oficial de la ciutat, Lluís Permanyer, que la Casa ocupada per Cervantes al passeig Colón de Barcelona, i de nou en un edifici catalogat. "Cosas veredes, amigo Sancho...".

L'Ajuntament de Barcelona, a través de l'Institut del Paisatge Urbà, té legalment atribuïda la funció de cuidar del mateix. Això és indiscutible. Però en un terreny, com hem dit abans, tan subjectiu com el de l'estètica i de l'art, no sembla que el mitjà més adequat per vetllar per la nostra ciutat sigui a colp de multa coercitiva. Als propietaris de l'escultura els han imposat per valor de més de 5.000 euros per acabar amb una obra d'un escultor mundialment reconegut, ubicat en un edifici no catalogat, d'estil funcional, oment el l'esmentat edifici i l'escultura del mateix propietari, que no ocupa via pública, que no compromet la seguretat, en una plaça sense estètica de cap tipus i sent una obra d'art emblemàtica i estimada pels veïns. Una pregunta última.

Per què aquesta escultura no, i el ròtul de la casa que va ocupar Cervantes, sí és legalitzable?

En definitiva, aquest tipus d'actuacions són poc encoratjadores per al possible mecenatge privat de l'art posat a l'abast de tothom.

La legalitat, l'Ordenança de Paissatge Urbà, en aquest cas, sembla casar malament, almenys en l'interpretació actual per part dels funcionaris actuants en aquest cas a l'Ajuntament de Barcelona, amb l'esperit de la norma; el de crear una ciutat més bonica i més amable per als seus habitants, amb seguretat i sense cost algun a l'erari públic.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial