Torna el Saló del Còmic

Fidel a la seva cita anual amb els barcelonins (i amb gent vinguda de la resta d'Espanya i part de l'estranger), reapareix el Saló del Còmic, que se celebrarà entre els pròxims dies 4 i 6 d'abril a les instal·lacions de Fira Barcelona a Montjuïc.

Es tracta de l'edició número 43 d'una cita que es va inaugurar en el ja llunyà 1981 i que ha tingut lloc en diferents entorns abans d'instal·lar-se definitivament (o això sembla) en la seva ubicació actual, com l'estació de França o les Atarazanas.

Els primers temps van ser una mica agitats. Per a la primera edició, hi va haver un intent de festival alternatiu a l'oficial que, afortunadament, es va cancel·lar a temps, ja que els aficionats als còmics corrien el risc de semblar una altra colla desorganitzada i a les mans.

A penes la recordo, més enllà de la sensació d'estrany triomf, que per fi teníem a la nostra ciutat un esdeveniment similar al Saló del Còmic d'Angulema, a França, que alguns vam visitar durant uns quants anyets per tornar a casa carregats d'àlbums i visitar el museu del còmic, que sempre vam envejar i mai vam aconseguir reproduir a Barcelona, malgrat els molts intents (ens hem de conformar amb el de Sant Cugat, modest, però interessant, sorgit de la iniciativa de dos admirables col·leccionistes privats, tot i que no el visitem prou, jo inclòs).

Portada de 'Cairo'

El començament del Saló del Còmic de Barcelona va coincidir amb l'auge de la indústria del còmic, quan es publicaven un munt de revistes mensuals i semblava que el còmic es consolidava com a art i mitjà de comunicació (llavors ja veuríem que no va ser així). El 1981 van sortir a la venda El Víbora i Cairo, dues publicacions fonamentals que van proporcionar honesta diversió als lectors amb el seu excel·lent material i la seva inoblidable polèmica entre la Línia Clara i la Línia chunga.

Sensació de plenitud

El director de Cairo, el meu amic Joan Navarro, es va posar al capdavant del Saló el 1988 i es va mantenir allà fins al 1994, donant a l'esdeveniment el to que conserva en l'actualitat. Entre els anys de Cairo i les conspiracions amb Navarro, el Saló va ser per a mi una llar (no gaire) lluny de la llar durant tota la dècada dels 80, que va ser quan vaig publicar com a guionista alguns dels meus àlbums més estimats.

Actualment, quan visito el Saló m'adono que la meva (nostra) època va passar i no puc evitar sentir-me una mica desplaçat: em sembla que és inevitable, però ningú em treu la sensació de plenitud i poderós que s'apoderava de mi quan, amb raó o sense ella, creia que jo i els meus amics representàvem l'avantguarda del còmic espanyol.

Salón del Cómic de Barcelona / HUGO FERNÁNDEZ

Cada any em dic que no aniré al Saló del Còmic, però sempre acabo visitant-lo. Aquest any, l'estrella principal convidada és l'americà Chris Ware (amb una exposició al CCCB organitzada pel seu principal curator i gran fan de l'artista, Jordi Costa), molt apreciat pels altres dibuixants i jo diria que una mica menys pel públic en general.

Venda d'exemplars

Confesso que jo mai he aconseguit veure la gràcia, preferint gent com Daniel Clowes, Peter Bagge o Charles Burns, i que em sobten una mica els seus xurriguerescos dibuixos i em fan avorrir considerablement les seves trames, però igual és que estic gagà i he perdut completament el bon criteri que em distingia en el passat.

Quaranta i tants anys de Saló del Còmic de Barcelona són molts anys. Esperem que l'alta xifra de visitants (més de 100.000, de manera general) es compadeixi amb una situació una mica més floreixen de la nostra indústria (la mitjana de vendes per a un autor independent no passa de 400 o 500 exemplars), però, com va dir el torero, el que no pot ser, no pot ser i a més és impossible.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial