Durant quatre mesos (17 d'octubre de 2024 fins al proper 23 de febrer) el Disseny Hub Barcelona manté oberta una exposició molt curiosa entorn a dues marques comercials. En ella es dibuixen les similituds i les diferències entre Vinçon, la recordada botiga d'objectes de disseny que va tancar fa 10 anys, i Ikea, el gegant mundial que ha sabut combinar el disseny amb els preus populars.
100 objectes d'Ikea que ens hagués agradat tenir a Vinçon és una mostra comissariada per l'arquitecte Juli Capella i ideada per Fernando Amat, ànima juntament amb el seu germà Juan del mític establiment del Passeig de Gràcia, reclam de gent de gust i de progressistes barcelonins durant dècades.
El primer que fa el visitant és plantejar-se la pregunta subjacent de l'exposició: per què aquell món d'objectes amables que era Vinçon no va poder assolir la dimensió i la importància de l'empresa sueca? No era impossible. De fet, hem vist iniciatives més modestes igual de properes que han aconseguit posicionar-se a escala mundial, com és el cas de Mango, obra del recentment difunt Isak Andic. O d'Inditex, creació del gallec Amancio Ortega.
Ingvar Kamprad va iniciar el seu negoci amb només 17 anys, mentre que Fernando Amat es va incorporar amb 14 al del seu pare per transformar-lo poc després. Ambdós compartien certes taras incompatibles en teoria amb el món del disseny, característiques que, no obstant això, van poder donar un accent especial al seu talent comercial.
Al suec sempre l'ha acompanyat una mena de dislèxia que va determinar la forma com va triar els noms -aparentment- complicats dels seus productes: entre quatre i 12 lletres, paraules escandinaves que evocaven l'ús o objecte de la peça; una forma nemotècnica de recordar cada referència.
El català és daltonisme, un defecte òptic enemic de les formes que reflecteixen color, que són pràcticament totes. Però a Amat li agrada el que l'atreu i en el to en què ho veu. Donat que el seu treball consistia en comprar els productes que després venia la botiga i que la seva filosofia passava per adquirir només aquells objectes que li agradaria tenir a casa seva, està clar que Vinçon va triomfar gràcies a la seva acrònica visió del món. Amat no hauria pogut navegar ni pilotar un avió, però sí adornar la seva casa amb -el- gust.
Fins aquí les similituds. Les diferències són més òbvies perquè la primera empresa de Kamprad es dedicava a la venda per correu i ja en el seu catàleg de 1953 incloïa tres models de taula amb potes desmuntables per facilitar el transport, d'on neixerien les seves famoses caixes d'embalatge planes i, a partir d'aquí, el muntatge tu mateix. El seu caràcter austere, la preocupació per la sostenibilitat i l'accessibilitat van acabar per definir l'exitós model de negoci d'Ikea.
Fernando Amat no ha estat un home de negocis, sinó un amant del bell. La vida li va donar l'oportunitat d'entrar en contacte amb l'art, i ho va gaudir tant a la botiga com a la sala d'exposicions que va muntar a la planta superior de Vinçon, on els quadres tenien una etiqueta amb el títol, l'autor i el preu (com els 100 objectes d'Ikea que ha triat per al DHub), alguna cosa insòlita a les galeries.
Ara es dedica a la fusteria, concep i crea mobles especials destinats a funcions molt concretes pels quals no cobra; els fa pel plaer de donar-los forma, per amor a l'art; un fenomen comú entre certs artesans. Un cas semblant al de Francesc Fortí. El cuiner del Racó d'en Binu que viu ara la segona primavera de la seva vida. Diu que no anhela veure ple el restaurant, sinó que es congratula que l'afluència creixent de clients d'aquesta nova època del local d'Argentona li doni l'oportunitat de cuinar, que és el que realment el fa feliç.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial