Us juro que no ho dic per fer-me el senyorit, però mai agafo el metro. Com que visc al centre de la ciutat, vaig caminant a tot arreu. I si he de desplaçar-me a una distància considerable, agafo un taxi (si és que Tito Àlvarez, el carismàtic líder de Elite Taxi no ha posat en marxa alguna de les seves tàctiques per amargar-nos la vida als usuaris).

No sé per què, però mai m'he entès amb el metro de la meva ciutat (tampoc sé per què, amb el de Nova York vaig arribar a estar sincerament familiaritzat, sobretot quan vivia a Williamsburg, Brooklyn, i no ho dic per unir a allò del senyorit allò del snob), tot i que mantinc una relació cordial amb els Ferrocarrils de Catalunya des dels ja llunyans temps en què recorria a ells per anar a Bellaterra, on feia com que estudiava periodisme (ara els prenc per anar a veure el meu psiquiatra).

Les notícies que llegeixo últimament en aquest i altres diaris sobre el metro de Barcelona m'estan llevant les poques ganes que pogués tenir d'aventurar-me al nostre estimat suburbà.

Pel que llegeixo, la cosa és infernal: manades de grafiteros convençuts que embrutar el metro és un dret constitucional, baralles a navajazos entre gent que hauria d'haver estat tancada o deportada fa anys, atacs als pobres vigilants, que es juguen la vida per un ridícul sou de 1.300 euros bruts al mes (a un li van treure un ull fa uns dies i l'agressor va ser detingut i posat immediatament en llibertat, ja que sembla que, a la nostra estimada ciutat, deixar tuert a algú és un delicte menor).

Qualsevol vestigi d'autoritat sembla haver passat a millor vida sota terra (a més del contingut violent cal també citar els manteros, que no fan mal a ningú, però li donen un to Calcuta a la nostra ciutat que ja els val), i qui agafa el metro avui dia a Barcelona sembla fer-ho al seu propi risc, que és el que passava, a propòsit, a Nova York la primera vegada que vaig ser-hi, el 1980, quan el subway, a més de brut i grafitejat, estava poblat per una infinitat de subjectes amb una conducta discutible.

La ciutat, arruinada, es desfonia a trossos, cert. I el metro no era una excepció. Semblava haver-se convertit en l'hàbitat de borratxos cridaners, drogoaddictes imprevisibles i subjectes violents en general. Que és el que sembla que és ara el metro de Barcelona, on no comptem amb l'excusa que la ciutat està en la ruïna.

No sé com hem arribat a aquest sinpore (intueixo que l'administració Colau no va contribuir a millorar les coses), però que el metro es converteixi en font de tot tipus de notícies preocupants hauria de interpel·lar les nostres autoritats una mica més del que ho fa fins ara.

I m'havia oblidat de lladres i carteristes, detinguts cent cops i cent cops posats en llibertat. Què cal fer a Barcelona perquè et envïin al taleig si no ho aconsegueixes ni deixant tuert a un vigilant del metro?

Sembla que ara es permetrà al personal de seguretat utilitzar aerosols de gas pebre, i potser pistoles Taser, però ambdues mesures arriben massa tard per a tots ells en general i per a qui ha perdut un ull en particular.

La situació, a més, aconsella anar més enllà de Securitas i altres i involucrar la Guàrdia Urbana, els Mossos d'Esquadra o la policia nacional, encara que surtin els comuns i els de la CUP a queixar-se que vivim en un estat policial (o una autonomia, però vosaltres ja em enteneu).

He estat a ciutats estrangeres en què la presència policial al metro és vista pels ciutadans com una benedicció, tot i que a vegades els bitxos pateixin amb un poc de por. Aquí sembla un tema tabú, i cada vegada que la policia compleix amb la seva feina, mai no hi falta qui els acusi de carnisseria, sobretot en les desokupacions (a Barcelona, capital espanyola i potser europea de l'okupació) encara queden vint-i-un edificis municipals ocupats que, per motius que ningú entén, no es desokupen mai.

Algú hauria d'explicar als nostres polítics locals que una cosa és una ciutat amable i tolerant i una altra és Can Pixa i rellisca.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial