Barcelona va ser imperi mundial del boxeig, amb cinc campions d'Europa i un gairebé campió del món. Era Josep Gironés, el crack de Gràcia, que té una placa dedicada a la seva casa natal. Va morir a l'exili.
En aquella època daurada, el boxeig era l'esport rei i el més popular. Després, blandengues i petimetres (ara es dirien woke) van voler liquidar-lo per considerar-lo violent.
Canta Raimon un poema de Salvador Espriu que diu: "Mai no hem pogut desesperar del vell vençut" ("Nunca hem pogut desesperar del vell vençut"). Tres notícies fresques ho certifiquen.
La Fundació Foto Colectania ret homenatge a Ramón Masats (Caldes de Montbui, 1931 - Madrid, 2024) amb l'exposició Masats, el fotògraf silenciós. La seva obra mestra és el llibre gràfic Neutral Corner, amb textos d'Ignacio Aldecoa (Lumen).
El bar Mundial de Barcelona reobre aquesta primavera a Ciutat Vella. Originari de 1925, el decoraven desenes de fotografies de boxejadors. Va ser punt de trobada dels aficionats al noble esport olímpic de combatre.
La doctora i professora Núria Martínez Seguer segueix renovant la fotografia del boxeig com a document sociològic i obra d'art. Les seves obres El silenci del boxeig i Soul round són joies visuals. (Ed. Éphémère).
Martínez Seguer és qui més sap sobre el boxeig des de 1878, quan es va començar a practicar a Barcelona, fins avui. A l'inici va ser cosa de senyorets, després activitat de gimnasos de barri i finalment esport de masses.
Els púgils barcelonins van aconseguir que Barcelona atregués la crema i nata de periodistes gràfics i reporters internacionals, especialment d'Estat Units. I aquí van lluitar els mítics Panamá Al Brown i Freddie Miller.
Quan la Segona República, el boxeig es va considerar un esport saludable per obtenir una joventut forta i valenta. Un altre motiu va ser allunyar-los de les males carreres, la delinqüència, el joc i l'alcoholisme.
Els ídols d'aquella joventut no eren futbolistes. Sino boxejadors i toreros. Per això el franquisme va afusellar i exiliar els púgils catalans. Però els quadrilàters van continuar a les places de toros i al llegendari Price de Barcelona.
La llista de campions va ser i és interminable: Uzcudun, Legrá, Galiana, Folledo, Castillejo, Urtain, Carrasco, Perico Fernández, Kiko Martínez, JF Rodríguez, Campillo, Sandor Martín, Poli Díaz... Amb tres pioneres: Loli Muñoz, María Jesús Rosa, Míriam Gutiérrez...
Hi va haver feres detractors, com el periodista "progressista" que es va convertir en empresari multimilionari. Va ordenar que el seu diari no informés de boxeig, excepte si un púgil moria al quadrilàter o quedava lisiat per sempre.
El que importa és que el boxeig reviu una altra època daurada amb gimnasos a cada barri. I amb clubs i escoles a L'Hospitalet, Badalona, Santa Coloma, Sant Just i altres ciutats de l'àrea metropolitana.
En aquestes vetllades hi és Núria Martínez Seguer. Amb la seva càmera i els seus enfocs precisos, clarobscur, misteriosos, dramàtics, eròtics... Com el seu racó amb una esponja, una tovallola i una palangana. I amb el seu compromís social.
Masats, Martinez Seguer i altres mestres barcelonins de la fotografia esportiva van captar també la solitud del boxejador camí del ring. Acte seguit, crits, cops, suor, dolor...
El boxeig és l'entitat coral d'una fraternitat, angoixant i angoixada fins al KO. La que es retrobarà en vetllades i al bar Mundial. Tot i que ni el local, ni la fraternitat ni els púgils ja no són els mateixos.
*Aquest article ha estat traduït automàticament utilitzant intel·ligència artificial
