Barcelona, com tantes ciutats del sud d'Europa (i del nord d'Àfrica) és una ciutat sorollosa. Només en els últims temps el soroll ha començat a tenir condemna social i, gairebé sempre, qui el condemna és qui el pateix. El curiós és que l' Ajuntament (els dirigents del qual es troben aïllats per les gruixudes parets de l'edifici municipal) hagi escoltat les queixes d'alguns veïns i no hagi sentit abans l'
Fins fa poc, un entorn com el del Clinic, de silenci obligat, vivia assetjat per les sirenes de les ambulàncies i les dels cotxes de bombers, que tenien el quarter al costat. Només es queixaven els veïns més propers.
Les queixes actuals es refereixen, sobretot, als sons que es produeixen als patis dels col·legis situats al costat d'edificis residencials i el consistori ha decidit analitzar-ho limitant-ne l'ús. Una limitació que es produeix en una ciutat sense gaires espais perquè juguin els nens perquè, on no s'ha especulat immobiliàriament, s'han lliurat als vehicles que contaminen i atropellen.
A més de moure's amb motors que petardegen. És a dir, fan soroll. Entre reservar espai per aparcar i per a les criatures, la majoria de veïns prefereix l'aparcament. Potser són els mateixos veïns que es lamenten que la canalla s'enganxi a una pantalla, la del televisor o la de qualsevol altre artefacte electrònic. ¡Alguna cosa hauran de fer els pobres!
El problema, el veritable problema, és una mala planificació dels serveis de control dels sorolls (ara anomenats contaminació acústica). Començant per una Guàrdia Urbana que o és insuficient o està mal organitzada.
Un exemple: a la plaça de Joan Cortadas (la Bordeta) hi ha un centre d'ensenyament els patis del qual estan envoltats de pisos habitats. De vegades alguns joves hi entren fora de l'horari escolar i juguen al que els semblisca. Preferentment, bàsquet.
Pot passar, és un dir, a mitjanit.
Una veïna va trucar a la Guàrdia Urbana, però a jutjar per la durada del crit, la patrulla no va acudir immediatament. Els nois van acabar i es van anar. Prop de les dues de la matinada, la veïna va rebre una trucada dels agents per dir-li que havien acudit. Però que allà no hi havia ningú.
“No hi havia necessitat cap de trucar-me a aquestes hores”, diu la dona, “jo crec que va ser un avís perquè no tornés a queixar-me i donar-los feina”.
Serà veritat o serà mentida, però la permissivitat de l'Ajuntament de Barcelona amb el soroll porta a pensar qualsevol cosa.
El més grotesc és que s'ocupi dels crits dels nanos quan no ha sigut capaç (o no ha volgut) posar fre a tants altres esbroncaments que pateix la ciutadania. Les motos amb escapat ràpid, per exemple.
Arriba fa uns anys, els edils del moment van presumir d'haver arribat a un acord amb el gremi d'ambulàncies perquè disposessin de sirenes amb diferents tons i volums. Els segueixen tenint? Utilitzen alguna vegada les menys estridents?
En el cas d'aquests vehicles la majoria de la població estaria disposada a acceptar les molèsties perquè salven vides, però què passa amb els camions de les escombraries?, què passa amb el sistema de reciclatge de botelles que, a més d'antiecològic produeix sorolls ensordidors?, per què no s'estableix en les contractes de neteja que els vehicles siguin de baixes emissions sonores quan tants d'ells actuen a hores en què la població pretén dormir?
Dóna la impressió que, incapaç d'acabar amb aquest problema real, l'Ajuntament s'ha inclinat pel més senzill: els patis dels col·legis, que aquests estan sempre en el mateix lloc.
Hauria pogut començar per aquests festivals de música (o així anomenats) que comencen al capvespre i es perllonguen fins a l'albada, retumbant sense pietat al veïnatge. Serà que els grups sonen de forma diferent durant la tarda?
Quin serà el proper pas? Multar als nadons que plorin a la nit?
El cas és anunciar noves mesures sense ocupar-se de fer complir les ja existents. A qui li sona? A ningú: a Barcelona, el soroll no permet escoltar gaire res. Tret que la queixa surti als diaris.
*Aquest article ha estat traduït automàticament usant la intel·ligència artificial