Molts comerciants veuen al turista com una vaca a ordenar. És un client que difícilment tornarà, de manera que cal treure-li tot el que es pugui. Inclús quan es tracta d'un visitant recurrent (com els que acudeixen a congressos i fires) se li aplica la tarifa més alta possible.

Això té la seva lògica: obtenir el màxim benefici en el menor temps possible. És un sistema econòmic al qual es denomina mercat lliure o, també, capitalisme.

A Barcelona, l'any passat el preu dels hotels va pujar un 14% de mitjana, la qual cosa va suposar una certa disminució del nombre de visitants. Al final, no obstant això, els hotelers van ingressar uns 2.200 milions, quantitat superior a la de 2023.

Com que la pujada anava als seus butxaques, no van considerar important que pogués comportar menys turistes.

Quan la pujada no es queda a la caixa pròpia (com passa amb les taxes turístiques), aleshores sí es pren en consideració la baixada del nombre de visitants.

La taxa turística es paga en funció del preu de l'allotjament. La més alta possible (que l'Ajuntament de Barcelona no pensa aplicar de moment) ascendeix a 15 euros per nit. Això suposa un 3% per a una habitació de 500 euros, que és el que s'està demanant en alguns casos per a les jornades que coincideixen amb el Mobile.

Donat que Barcelona és una ciutat per on passejar, simplement cal anar un dia a la fira a peu en lloc de en taxi per estalviar no ja els 15 sinó inclús els 60 de les quatre nits que es contractin.

La ciutat ofereix serveis que els visitants utilitzen. Des d'un transport públic acceptable fins a una flotilla de taxis amb preus regulats.

Els carrers estan asfaltats i disposen d'enllumenat nocturn, per posar només un parell d'exemples de alguna cosa que a la ciutat li costa diners. Diners que surten dels impostos que paguen els barcelonins. Tots. No és dolent que els turistes aportin alguna cosa.

Barcelona va tancar l'any passat amb gairebé 16 milions de visitants. Pràcticament deu vegades més que la seva població. Arriben i consumeixen electricitat (que Catalunya importa a vegades de França) i aigua, que és més aviat escassa.

És cert que el que consumeixen inclou impostos: l'allotjament, el menjar, els productes que es porten de record o els museus o espectacles als quals acudeixen. Els visitants deixen a Barcelona uns 9.600 milions anuals.

No s'inclou el que puguin gastar en prostitució, negoci florent diuen les forces de seguretat, en el qual, segons tots els indicis, es paga en negre.

Aquests impostos, més les aportacions dels 130.000 llocs de treball associats al turisme, deixen molts diners en les arques públiques. No necessàriament en les municipals. Els ingressos del consistori l'any passat van rondar els 130 milions d'euros, que poden convertir-se en uns 200 milions amb les noves taxes.

La taxa turística és una contrapartida al que se'ls ofereix. Ben està deixar de veure al turista com a vaca lletjera, però tampoc cal ordeñar fins al límit al resident.

Cobrar als turistes no hauria de ser vist com a part d'una absurda campanya de turismofòbia que es perceb en alguns sectors.

Allò que no té massa sentit és que el turisme, atret en part per campanyes públiques i per allò que les institucions ofereixen (molts museus i teatres reben no poc diners públics), només engrandeixi buts privats.

Parlar, com fa Foment, de “asfíxia” d'un sector florent és un clar excés. I dir que els impostos responen a voluntat recaptatòria, una redundància. Naturalment: es aproven per ser recaptats. Faltaria més!

Una recaptació que no es queda cap particular i que beneficia a tots. Aquesta és la funció redistributiva dels impostos. Encara que alguns rics (Pujol, el xicot de Díaz Ayuso) es mostrin reticents a pagar-los.

El Comuns han forçat que una part es destini a habitatge públic perquè no es fien que els pressupostos (si algun cop s'aproven) tractin l'habitatge amb la atenció suficient.

Ara bé, la incidència del turisme en el mercat de l'habitatge és una altra història. No només el turisme és el que actua: és el mercado el que encareix el preu dels pisos i els lloguers.

Limitar l'obertura de nous hotels o prohibir als particulars destinar la seva propietat privada al que els vingui de gust tindria com a primera consequència beneficiar als que ja existeixen, evitar-los nova competència. Això, la falta de competència, és el paradís somiat per alguns empresaris liberals. Saben ben bé que la millor propaganda segueix sent el monopoli.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial