Les ciutats abandonen i recuperen espais de forma cíclica. Els arquitectes han denominat a determinats espais com a ‘no llocs’, en el sentit que no s'ha trobat per a ells una finalitat pràctica. A Barcelona, tot i que sí que funciona una part important d'ella, figura la muntanya de Montjuïc. ¿Pot ser el ‘Central Park’ de la ciutat?, ¿una de les zones clau en els propers anys?
L'alcalde Jaume Collboni entén que sí, sempre que s'utilitzin els instruments necessaris. També va dibuixar aquest escenari l'alcalde Xavier Trias, en la seva etapa de govern, entre 2011 i 2015. Han passat els anys, i ha hagut pocs avanços. Hi havia altres prioritats.
El que es tracta ara és d'integrar la muntanya en un projecte urbanístic que pugui solventar la principal mancança de la ciutat: l'habitatge, i, concretament, l'habitatge d'ajuda pública. És possible?
La maquinària municipal, la integrada per arquitectes i urbanistes, creu que Barcelona créixerà en els propers anys fins a acollir a dos milions de persones. Ara la ciutat, després d'expulsar a molts dels seus veïns, s'ha situat en 1,7 milions d'habitants.
Hi ha marge per créixer, entenen els responsables municipals, sempre que es aprofitin bé aquests ‘no llocs’, amb la participació pública i l'ajuda privada.
En el cas de Montjuïc l'oportunitat és única. Sempre amb la imatge de Madrid a la retina, que ha sabut atreure a milers de persones per passejar i visitar la zona dels grans museus –Prado, Reina Sofía, Thyssen—Barcelona no tindria res a envejar: MNAC, Fundació Miró, Museu Olímpic, CaixaForum, Museu Arqueològic, Etnològic, o el Museu del Poble Espanyol.
Però la zona verda, els passejos a peu o en bicicleta, ens porta a la imatge del Central Park de Nova York. És possible que Montjuïc sigui vist com a quelcom únic per als barcelonins –el primer és atraure a la pròpia població local—sempre que es posin les condicions: il·luminació, seguretat, restauració o transport públic.
¿Hi ha mitjans i voluntat política per fer realitat aquest somni? En la intervenció de Jaume Collboni d'aquesta passada setmana, precisament en l'escenari de la Fundació Miró, --en l'encontre amb els mitjans, L’alcalde Respon—es va poder pensar que serà possible.
L'increment de població previst per l'ajuntament, en tot l'entorn de la muntanya de Montjuïc, és de 30.000 persones. Es desitja construir 500 nous habitatges protegits al Poble-sec, al costat d'una llar d'infants i un CAP per al barri. I ja està en marxa l'ampliació del MNAC, al costat de la reurbanització de la plaça Espanya, i l'avinguda de la Reina Maria Cristina, que quedarà completament vianant.
Però tot passa per donar vida als barris de la Zona Franca, a què l'urbanisme –de nou, com en els Jocs Olímpics del 92—serveixi per ‘fer ciutat’, per dignificar i garantir nous espais pràctics: habitatge, oci o exercici esportiu.
La qüestió és que guanyar la muntanya de Montjuïc ha de ser un projecte de ciutat en el qual col·laborin la majoria de les forces polítiques municipals. Jaume Collboni, que ha vist com és impossible avui col·laborar amb els comuns en qüestions clau com la construcció d'habitatge a la ciutat –protegida i de mercat lliure—hauria de mirar al seu costat.
En Junts per Catalunya la sensació, després d'escoltar a Collboni a la Fundació Miró, va ser que tot ja s'havia dit amb anterioritat. Aquest dibuix sobre la muntanya recordava molt al de Trias en el seu mandat com a alcalde.
Ara pot ser una realitat. Però cal un major esforç col·lectiu.
*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial