Fa unes setmanes, en la presentació del seu pla legislatiu per remeiar el problema de l'accés a l'habitatge, el president del Govern, Pedro Sánchez, advertia que Espanya no pot acabar dividida en dues classes: propietaris i arrendataris.

Aquestes setmanes, i especialment el cap de setmana, seguint les vicissituds del servei de Rodalies de Renfe i la anunciada vaga dels seus treballadors, també els d'Adif, em feia la idea que la autèntica fractura social, si algú no ho remedia, es produirà entre treballadors públics i privats.

En els últims tres mesos, els usuaris de Rodalies han patit dos grans col·lapses, un provocat per un tren avariat en l'estació de Plaça Catalunya que va afectar les línies R1, R3 i R4 i un altre per la infraestructura danyada entre les estacions del Garraf i Sitges, que va afectar cinc línies. Tot i que hi ha hagut moltes situacions extremes més, com el tren avariat la setmana passada a L'Hospitalet, que va obligar els viatgers a forçar les portes i saltar a les vies després d'una hora tancats als vagons sense ventilació ni possibilitat d'una solució.

Incidències tècniques a les quals s'han sumat els problemes derivats de la manca de personal, o de mala organització del personal. En altres paraules, als maquinistes que no arribaven a temps, multiplicant els retards amb les conseqüències que els usuaris coneixen perfectament. Uns "problemes d'organització" en els quals no pocs han vist una vaga encoberta contra el traspàs de Rodalies a la Generalitat.

Però el malestar permanent dels usuaris -amb raó- no ha estat òbice perquè els sindicats de Renfe i Adif portessin fins a l'últim minut la amença d'una vaga en tot el servei contra l'acord de traspàs de Rodalies. Tampoc perquè els retards i incidències tornessin a generalitzar-se aquest dilluns, perquè Renfe no va tenir temps suficient per reorganitzar el servei. L'acord va arribar 12 hores abans, però no va ser suficient perquè els treballadors es donessin per advertits, uns van decidir que regien els horaris de serveis mínims; altres, els habituals; i els passatgers, estirats als andanes.

Podem parlar ja d'absoluta falta de respecte als usuaris? Crec que podem. En el cas d'Adif, sens dubte. Es tracta d'una empresa que es vanagloria de no tenir clients, ja que no ven bitllets de tren, la qual cosa es tradueix en nul·la informació ni assumptió pública de responsabilitats quan falla la seva infraestructura.

En el cas de Renfe, vistos els resultats també, tot i que enviïn al senyor del megafon a intentar donar informació a l'estació de Sants en el moment àlgid de l'últim dia caòtic ferroviari.

A l'any 2024, Rodalies de Catalunya va transportar aproximadament 127,4 milions de passatgers. Una xifra que ja suposava un descens del 2% respecte a l'any anterior, tot i els abonaments del Govern i el fet d'haver deixat enrere els temors derivats de la Covid.

L'única explicació per a aquest descens rau en la poca fiabilitat d'un servei del qual depenen milions de persones: treballadors que arriben tard i han de recuperar hores, pacients que perden una visita amb l'especialista o estudiants que suspendran un examen per absentisme. Barcelona no pot ser la gran ciutat que vol ser amb un servei de transport ferroviari en aquestes condicions.

Els treballadors de Renfe i Adif tenen tot el dret a defensar les seves condicions sociolaborals. Però com a treballadors d'empreses públiques haurien de ser especialment respectuosos, més que cap altre, amb qui depenen d'aquest servei.

Perquè, en definitiva, es tracta de treballadors ben remunerats, amb feina garantida i unes condicions impossibles en l'empresa privada. Entre elles, aquesta molt preuada mobilitat que ha de permetre tornar a les seves regions d'origen a aquest 80% dels maquinistes procedent de fora de Catalunya.

Desgraciadament, cada vegada més els usuaris de determinats serveis públics es converteixen en rehenes de les batalles polítiques i laborals entre institucions, empreses públiques i treballadors.

En aquest cas, els passatgers s'han convertit en els primers damnificats de l'acord entre ERC i PSOE per un traspàs que ha servit per investir presidents a Salvador Illa i Pedro Sánchez. També del pla de privatització de Renfe Mercaderies.

Ho hem vist en altres col·lectius, igualment gelosos de les seves condicions laborals i oblidadissos de les conseqüències dels seus aturades. No és així en tots els casos, ni molt menys. Hi ha treballadors i col·lectius de funcionaris extremadament responsables, i altres que es saben forts perquè el cost de les seves vagues queda al deure d'alcaldes o consellers autonòmics que no es poden permetre el pols. Estic convençuda que al lector també se li estan apareixent en aquest moment exemples clars d'uns i altres.

Per això, quan aquests dies veig els portaveus sindicals de Renfe i Adif empatitzo amb la seva preocupació per la possibilitat de tornar algun dia a treballar a prop de Valladolid, Sevilla o Osca, però em venen ganes, sobretot, de preguntar-los: Senyors de Renfe què en queda del meu?

*Aquest article ha estat traduït automàticament fent servir intel·ligència artificial