Una de les crítiques recurrents contra l'alcalde és que el primer regidor és un addict al glamur, a les reunions amb empresaris o als contactes amb les associacions del top ten de la burgesia barcelonina. I als saraus del món de la cultura, fotos incloses.

Aquests dards han estat una constant des que Collboni va començar a marcar posició a l'Ajuntament. Primer el 2015, amb quatre regidors, després el 2019, amb vuit, i després el 2023, quan es va fer amb el bastó de comandament. L'alcalde ha passat bastant de les crítiques i no parlem de l'assetjament i derribo dels comuns que un dia d'aquests l'acusaran de robar l'aire que respiren la resta dels barcelonins.

Sap Collboni que aquest tipus de crítiques només busquen l'erosió personal. Ho sap perquè abans que cuiner va ser fraile, en les bambolines de la Unió General de Treballadors i també en el PSC.

I, com a bon coneixedor, sap que l'única manera de defensar-se és amb fets, i no amb paraules, al millor estil del president Montilla que va arribar a la Generalitat amb el seu lema fets y no paraules. El lema no el va inventar el president Montilla, ni tan sols el seu equip mèdic de capçalera. Ja el van inventar els romans, com es pot veure a l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès que lluu amb orgull el seu facta, non verba.

I en açò s'ha posat l'alcalde quan la setmana passada va posar negre sobre blanc el seu Pla de Barris, que destinarà 300 milions d'euros a 27 barris amb un impacte en 438.000 persones de set districtes. Un 26% dels barcelonins, que no és poc.

La iniciativa no és nova. La va posar en marxa en el seu dia Pasqual Maragall a Barcelona, i després a Catalunya. Tampoc ho és el Pla Endreça, que és un remake d'aquell inoblidable Barcelona posa’t guapa. No són idees noves però sí amb intencions renovades, “ambicioses” va dir l'alcalde.

El Pla de Barris és una resposta, en tota regla, de l'alcalde a les crítiques que intenten minvar-li l'autoritat. Per no preocupar-se dels barris, amb aquest nou pla es beneficiaran espais públics i equipaments, escoles i projectes educatius, projectes socials i rehabilitació d'habitatges, juntament amb polítiques públiques destinades a adolescents, gent gran, dones i persones migrades.

El projecte té com a objectiu corregir desigualtats territorials i, per això, prioritza als més vulnerables des del punt de vista econòmic i social, actuant als barris del districte de Ciutat Vella.

La dotació final per silenciar crítiques de peus curts és superior en 50 milions als que va presentar, l'avui desapareguda en el món -mundial of course-, la senyora Colau, el 2017 i 2021. A més, a Ciutat Vella es fa una actuació integral que deixa obsoletes les actuacions només al Gòtic i El Raval.

També diuen que Collboni és millor alcalde que candidat. No sabria què dir-los, però amb el Pla de Barris demostra que no és un mal alcalde, que no es centra en el glamur i que es passeja pels barris, perquè moltes de les propostes les ha recollit en persona, quan ha tret a passejar l'Ajuntament fora de la plaça de Sant Jaume.

També seria bo recordar que el candidat Collboni va dedicar moltes hores per definir el seu programa electoral, reunint-se amb sectors, gremis, associacions culturals i veïnals.

En argot, Collboni baixa al fang. I després d'escoltar, escoltar i prendre notes, fa propostes. El Pla de Barris és un projecte triomfador però, sobretot, necessari per a la ciutat. Reequilibrar barris és sempre una tasca ingent que només es resol amb tenacitat i, sobretot, amb diner.

Amb aquesta proposta, si Collboni jugués al tute arrossegaria i cantaria les quaranta. D'aquestes en farien falta moltes més. Per tancar la boca a qui no dona un cop de màniga però crida molt, i perquè els ciutadans vegin que a l'Ajuntament es pot passar de les paraules als fets amb un Pla de Barris amb cara, ulls i projecció de futur. Si em pressionen, amb il·lusió de futur, il·lusió de Barcelona.

*Aquest article ha estat traduït automàticament usant intel·ligència artificial